EL TELER DEL RECORD

dissabte, gener 21, 2012

Per una millor Escola Pública

La nostra lluïta i les nostres reivindicacions són més complicades del que no pas sembla. No sols cal fer-li front a l'Administració i al govern valencià com passa quan es manifesta qualsevol altre sector de treballadors, no. Sempre en la nostra professió s'ha respirat un rerefons d'insults i  de crispació social sobredimensionat que a hores d'ara s'acusa de manera molt més intensa. 
En llegir  aquest matí, pels diferents sectors d'opinió, les més variades postures al voltant de les nostres línees d'actuació i les distintes interpretacions que es fan de la més que precaria situació on estem predestinats a arribar-hi, m'ha indignat comprovar una vegada més el sentiment d'odi envers el nostre cos en  descobrir declaracions com aquesta:

"¿DONDE ESTABAIS TODOS LOS FUNCIONARIOS CUANDO NOS HACIAN LAS REFORMAS LABORALES A LOS DEMAS? ¿CUANDO OS HA PREOCUPADO EL RESTO DE LOS TRABAJADORES?PENSAR QUE SI CUANDO ESTO EMPEZO Y EL RESTO INTENTABA LUCHAR PARA NO LLEGAR MAS LEJOS COMO ES LO QUE HA PASADO,SI VOSOTROS EN VEZ DE ESTAR DETRAS DE VUESTRAS PLAZAS SEGURAS DE POR VIDA,HUBIERAIS APOYADO AL RESTO QUIZAS OTRO GALLO NOS HUBIERA CANTADO A TODOS,SOIS EGOISTAS SOLO OS HABEIS MOBILIZADO CUANDO OS HAN TOCADO EL SUELDO DE VUESTROS TRABAJOS SEGUROS.OTRA COSA QUE NO ME PARECE BIEN ES QUE INTENTEIS PONER DE VUESTRO LADO A LOS ALUMNOS COMPARTIENDO VUESTRAS FUSTRACIONES LABORALES EN CLASE.VUESTRO TRABAJO ES IMPARTIR CLASES Y NO ESPONER A VUESTROS ALUMNOS SI OS REBAJAN O NO EL SUELDO.
EN EL FONDO LO QUE OS MOLESTA ES ENDEFINITIVA QUE TENGAIS QUE HACER 5 HORAS AL MES Y OS BAJEN EL SUELDO ANTES QUE LOS ALUMNOS NO TENGAN UNA EDUCACION A LA ALTURA,PUES VOSOTROS SOIS LOS PRIMEROS QUE OS LIMITAIS A HACER EL MINIMO E IMPRESCINDIBLE DE MATERIA ESCOLAR QUE SE OS EXIGE."

I damunt la tia, emprant majúscules com demostrant així el seu enuig en forma de crit. Millor no pose el nom, perquè casos com aquests mereixen viure en la més total i anònima ignorància!!!

diumenge, gener 08, 2012

Lectura de la coberta (Helena Bonals)


Gràcies Helena per la teua generositat

Coberta del poemari de Joana Navarro, Esqueixos
En aquesta coberta hi hauria dues idees paral·leles: per un costat una espelma minúscula davant de la llum del sol, que, encara que el sol es pongui, seria una cosa molt petita davant d'una incommesurablement més gran. Per l'altre, unes pedres erosionades, que serien fetes de la  mateixa matèria que els minúsculs grans d'arena, una altra cosa molt petita davant una altra substancialment més gran. Allò petit pot semblar gran o petit depèn de com es miri, de la mateixa manera que les persones humanes ho som en el sentit positiu i el negatiu alhora, d'humanes. La paraula "esqueixos" la Joana l'ha agafat en el sentit de coses petites, justament, com ho són les "tankes" que conté el poemari. Jo he llegit el llibre i, per cert, aquesta portada se li escau en bellesa i lirisme.

dijous, gener 05, 2012

ESQUEIXOS, NOU POEMARI



Esqueixos ja és una realitat, no ha vingut des d'Orient, sinò des d'Almeria, però la màgia que suposa tenir-lo a les meues mans és semblant a la dels nens que encara creuren amb els Reis Mags d'Orient i desemboliquen impacients i plens d'il·lusió els regals que els fan arribar.

Resulta difícil parlar del meu propi poemari perquè sempre és el lector qui té l'última paraula. Jo simplement he intentat ser fidel a la cita que Carles Riba ens deixà a les seues notes en "Tannkas de les quatre estacions":

El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps. 



El fet d'escriure aquest poemari en versió bilingüe, ha suposat per a mí un gran repte, i un exercici de gran concentració, pel fet d'ntentar adaptar aquesta notació en el temps a les dues llengües, tot respectant el seu formalisme estructural tan diferent en una llengua i en l'altra. No he volgut, doncs arribar a més lectors, com algunes persones pensen. La major part dels meus lectors són caltalans i els pocs, pero molt selectes lectors castelanoparlants, no tenen cap problema per llegir-me en català.

Si he aconseguit plasmar o no aquest epigrama del que parla Riba en les dues versions, no ho sé, sou vosaltres qui m'ho podreu fer saber al meu correu personal.

Us deixe l'enllaç de la llibreia online de l'editorial a la part dreta superior del blog per si el voleu aconseguir i també el meu més sincer agraïment a tots els qui d'una manera o altra heu fet possible que confiara amb la possibilitat de veure per segona vegada els meus versos publicats.

Moltes gràcies a tothom, no pose noms, perquè la llista és molt llarga!!!

dissabte, novembre 26, 2011

RESSENYA DE BESLLUM A LA VEU D'ALGEMESÍ


DESPRÉS DE LES PARAULES

Llegir o no llegir? Què llegir? Aquesta és l’eterna pregunta del lector. Ara mateix jo recomane tres obres diferents que han trasbalsat la meua ànima, després d’una lectura absolutament profitosa i plaenta. Tres llibres que s’han convertit en bons companys en el meu intrèpid viatge al meravellós país de les lletres.
En primer lloc, m’agradaria parlar de la darrera novel·la d’Enric Lluch anomenada “Després del silenci”. Es tracta d’un llibre que em va captivar des del primer moment, on assistim com a espectadors de primera fila al desvetllament progressiu dels interrogants d’un protagonista perdut enmig de nombrosos dubtes, situats en els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. L’autor, que situa la història en un poble valencià de la Ribera del Xúquer, fa avançar la trama amb un perfecte domini de la tècnica narrativa. Així, amb un gran ofici d’escriptor, Lluch intercala fragments del passat amb els del present, que van ajudant a descobrir molts dels enigmes que turmenten l’actualitat de Joan Queralt. Tot això fent que l’espectador no perda el fil argumental ni l’interés, i dosificant les dades que ens condueixen cap a l’origen del personatge central. En aquesta entranyable novel·la,  el nostre lletraferit ens ofereix el bo i millor de la llengua dels habitants de la nostra Ribera, amb expressions i paraules on ens veurem magistralment retratats. Amb aquesta obra, Enric Lluch es converteix en el nostre particular Jaume Cabré d’Algemesí, amb una interessant trajectòria en la narrativa per a adults amb obres que barregen els elements històrics amb la ficció, com és el cas de llibres com “El llibre dels desheretats”, “Si la gran deessa ho vol”, “Temps de conquesta”, “El servidor de l’alquimista” o “Després del silenci”, premi de narrativa Ciutat de Sagunt 2010.
Una altra interessant proposta literària absolutament novedosa, és la del llibre de relats “Subsòl” del col·lectiu d’escriptors Unai Siset. Un repte literari que han acceptat Vicent Borràs, Àlan Greus, Urbà Lozano, Manuel Baixauli, Pasqual Alapont, Esperança Camps i Vicent Usó. Aquesta obra, és un divertiment que fabula sobre la vida dels personatges de la fotografia del metro de París de Peter Turnley de la portada. La imatge, és doncs el punt de partida per fer un bell exercici d’escriptura que deixa veure la mestria d’aquests set escriptors de renom. Però això no és tot, el joc literari continua al bloc del llibre i al seu perfil de Facebook. Així, amb una original difusió de l’obra a través d’Internet, els Unai Siset enceten una reveladora forma interactiva de viure la literatura amb l’ajuda de la xarxa.
Finalment, un altre llibre que cal visitar és el primer poemari de Joana Navarro anomenat “Besllum”. L’autora, dona, mare i treballadora, ens ofereix una bona mostra del seu món poètic amb una veu molt fresca i propera. Els seus poemes, fets a partir de la realitat ens capbussen en un intimisme força suggeridor. Amb una elaboració feta a consciència i en un període de temps ben dilatat, un lirisme refinat i sincer intenta contestar moltes de les preguntes que la poesia ha intentat respondre amb una nova visió, amb un nou alé digne d’elogis. L’autora ens obre de bat a bat el seu cor i vol compartir amb tots nosaltres tant les seues alegries com els seus neguits. Un llibre doncs, que cal assaborir a xicotetes dosis i paladejar-lo amb moltes lectures. 
Què és el que queda després de les paraules? Què ve després del màgic enrenou dels mots? Per quina raó ens fem habituals dels llibres? La resposta no es troba al vent, sinó més bé en el treball ben fet de les escriptores i els escriptors que llegim com el pa nostre de cada dia.

Vicent Nàcher


dijous, novembre 24, 2011

ESQUEIXOS

BINGO,  CARME !!!

L'alegria de saber que Esqueixos, un nou recull de poemes està en plena metamorfosi per a poder convertir-se en llibre, ha tret la xiqueta que porte dins i, m'he permés la gosadia de jugar amb tots vosaltres per a contagiar-vos una mica la il·lusió que m'aclapara.

No eixirà a la la llum fins a maig del proper any. Potser penseu que m'he avançat una mica en comunicar-ho, però els qui ja em coneixeu, ja sabeu que la impulsivitat i impaciència són les notes característiques en mi.

Doncs, això, que estic molt contenta!!! I espere que em perdoneu el fet d'haver provocat la vostra intriga d'aquesta manera :)

B7s a tothom !!!

diumenge, novembre 20, 2011

20 N



I el que ens queda a partir del 20!!!
"Defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar".
Hipàtia d'Alexandria (Egipte 370 - 415)

I si no pensem tant, què? Això hauria de fer jo que semble una trompa amb el fil sempre a punt per posar la ment en acció!!!

Ai las!!! Esperem que les ments pensants puguen redirigir les seues reflexions, no pensen tant i ens pugam lliurar de l'incommesurable Diluvi Universal que ens amenaça.

dissabte, novembre 19, 2011

RECITAL D' HAIKUS



UNA BONA OPCIÓ PER A COMBATRE EL 20 N COM DIU XAVI !!!

MOLT IMPORTANT: Hi ha una errada al cartell, l'adreça és Ramón de Campoamor, 91 de València. 

UN DISSABTE MÉS

Clareja la fosca amb resplendors malva, la cambra nua i buida, crida la teua ombra, mentre a fora, l'alba, li dóna pas a un dia més. Un carnestoltes d'absències, embolica el meu cos, i embulla els meus dits amb els cabells d’una despentinada lluna.
Contemple, emboirada per dolls de llàgrimes de gebre, des d’un cristall glaçat, com les petites flors, condemnades a pastura, desfan els seus pètals.
I així comença una vegada més aquest dissabte, un dissabte més, un dissabte fred i somnàmbul entre un feix de convergents solituds embolcallades amb el NO-RES

divendres, novembre 18, 2011

SORPRESA DE KAIRO EN LA PRESENTACIÓ DE BESLLUM

Neus Sangüesa Nuria, De Vuyst M Ángel bBiz, Francesc Ferrer i jo



SENSE PARAULES, EM VA DEIXAR TOTALMENT EMMUDIDA!!!
MIL GRÀCIES A TU, MIGUE!!!


I com sé que aquesta nit entraran per primera vegada al Teler M J and Tous company i encara no han escoltat Voldria, doncs ací vos el deixe!!!


dijous, novembre 10, 2011

HOMENATGE A MONTSERRAT ROIG



Imagine que seré una més d'entre tants altres que han escollit aquesta novel·la guardonada amb el Sant Jordi en el seu moment i no serà res estrany. A mi, almenys, de tota la gran obra de Monserrat Roig, El temps de les cireres, és la que més m'ha impactat sempre com a lectora, sense menysprear la resta, és clar.  
Una novel·la tan sucosa com el seu títol, que com tots ja sabem està tret del poema de Jean Baptiste Clément, que és tot un simbolisme de l'inocent paradís de la infantesa, la primavera de la felicitat, el desig de tothom de que hi arribe el seu temps de les cireres: "Quan vos en serez au temps des cerises / Vous aurez aussi des chagrins d’amour." Ai, les cireres! Tota una sensualitat la d'aquesta fruita que regalima a dolls la  suau dolçor en esclatar en la boca com la del brogit del capoll  que s'obri al vel d'una nit de blanca rosada. I així el conjunt d'aquesta novel·la que amb la tendresa de l'amor s'enfronta a la negra fenedura i esvoranc del neguit, angoixa i dessassossec del temps en què està ambientada, el temps de posguerra.
Us deixe doncs, aquest xicotet fragment per recordar-la en aquest magnífic homenatge, que ja des de fa uns dies s'escampa pertot arreu de la xarxa.

I també un dibuix genial de Carme Rosanas



diumenge, novembre 06, 2011

BESLLUM A GUADASSUAR


Neus i Núria, dues col·laboradores molt especials

Kairo i la seua força musical
L'antic convent de Guadassuar, convertit ara en centre cultural, és el lloc que hem escollit per reunir-nos el proper 11/11/2011 a les 19:00 de la vesprada i compartir de la manera més agradable que ens siga  possible, música, vers i cant.
Presentaran el poemari Miguel Ángel Briz, amic i company amb qui sempre he compartit inquietuds literàries i Francesc Ferrer, l'editor. 
Comptarem també amb l'especial suport de Neus i Núria, dues alumnes amb un sisé sentit dintre del món de literarura i la música, que m'acompanyaran en la lectura dels versos, i amb la entranyable carícia musical de kairo, que participarà en la presentació de Besllum, per primera vegada en viu i en directe.

Vos esperem el proper divendres al C/ Sant Josep nº1 de Guadassuar (València) 

dissabte, novembre 05, 2011

CAFÉ "DAMINICAL"


Com diu Neus, demà café "daminical" al Casino Lliberal d'Algemesí. Tot el qui ho entenga i es considere apte per a vindre al cafenet del diumenge, allí estarem a partir de les 16:00 de la vesprada. Els amics dels amics també seran ben rebuts, i qui diu els amics, diu les amigues i les amigues de les amigues, que no vull que se me titlle de emprar un llenguatge sexiste.
Doncs, això no cal parlar-ne més, i si no s'apunta ningú, almenys Neus i jo allí hi serem!!!

UN SOMNI

Allò que fa especial els somnis, és que escapen a les regles de la raó i entren en dimensions que escapen al seu control. Si aquest que he tingut hui, no sé per on agafar-lo, el que encara em deixa més descol·locada és que a més a més, l'he tingut en castellà i açò és la primera vegada que em passa!!! I ací que el deixe per a que no se m'esborre de la ment abans de fer-ne la traducció pertinent!!!

Había oscurecido más pronto de lo normal aquella lejana noche otoñal que ahora recuerdo con cierta nostalgia y un súbito miedo se apoderó de todo mi ser cuando al apearme en la estación de Flandes, me encontré totalmente sola en  medio de la algarabía general de gente sin rostro, que deambulaba  bajo la tenue luz mortecina del lugar. Nadie, no había nadie que me esperara. Unas horas de retraso por problemas técnicos en el último momento, me dejaron en la más absoluta soledad en una gran y desconocida  ciudad, mi ciudad, la ciudad de mis sueños, a la que siempre había deseado ir.
Toda la libertad que había experimentado durante el trayecto en tren, se disipó en cuestión de segundos. El cansancio del viaje,  los nervios de los preparativos  y las dudas se acrecentaron hasta el punto de sentir todo mi cuerpo flotando en una especie de parálisis infernal. Quise volver, retroceder al punto de partida y olvidar los glamurosos y excitantes asuntos que me habían llevado hasta allí. Sin embargo me agarré con fuerza al equipaje y con una decisión inusual en mí, me dispuse a seguir el rumbo de la gran masa urbana que trajinaba por allí. Un taxi me llevó a mi destino, y perdida en un torbellino de confusión, me tendí en la cama, rodeada por las cuatro paredes de la habitación número ocho del  lujoso y céntrico hotel que me habían recomendado. Al cerrar los ojos mil dudas e incertidumbres sobrevolaron  por el laberinto de mis temores hasta que una suave brisa de mar, un aire agradable y fresco entró por mis pulmones. El olor a salitre, inundó toda la estancia, convirtiendo todas aquellas sensaciones confusas en una tranquila paz interior que me sumió en el más profundo de los sueños.
Al día siguiente, cuando desperté, corrí hacia la ventana y ante mis ojos se levantó una enorme mole de edificios dormidos. No había ni rastro de mi  playa. Pero a lo lejos pude divisar una silueta, que a medida que avanzaba, mostraba su esplendorosa sonrisa. Desapareció toda señal de incertidumbre y temor, se desvaneció la borrachera de  mi furibunda soledad  y me sentí nuevamente mecida por las olas del mar.

dimarts, novembre 01, 2011

dissabte, octubre 29, 2011

LA POR I EL CAFÉ

La por és la meua companya més fidel, mai no m'ha demanat permís per anar-se'n amb altre.
El miedo es mi compañero más fiel, jamás me ha engañado para irse con otro. (Woddy Allen )

Estava pensant concretament en aquest sentiment universalment compartit per la gran majoria de la gent, la por, eixa ombra negra que es projecta sobre les nostres passes i ens envolta com una aura, controlant en tot moment la nostra impulsivitat i frenant qualsevol tipus d'acció que s'escape de les normes socialment acceptables, i així mantenir l'equilibri emocional a ratlla, quan en clicar sobre la cita Woody al face, m'ha eixit ni més ni menys allò que traginava pel meu cap.

Aquesta vegada, no la vull amb mi, així que la desterre per uns dies i me'n vaig a pendre café!!! Sí, he dit bé, CAFÉ!!! Tot i que en sóc addicta, de vegades no és que em fa por, més aviat em dóna pànic. Però en algun moment li haurem de fer el salt a questa fidel companya, oi??? Doncs ja ha arribat el moment!!!

divendres, octubre 28, 2011

AI...SOSPIR...

Sospire per tu
que no em coneixes
i en silenci m'aculls
quan sense embuts despulle la veu
i et murmure a cau d'orella
els dolços deliris
que ensucren els meus somnis.

Sospire per tu
de nit i de dia
assaborint el café dels teus versos
mentre remene la tassa.

Sospire per tu
sota el fred llençol
que cobreix les gèlides llunes,
mentre t'allunyes de mi.

Sospire per tu
que embastes amb mel la llarga nit,
mentre brisall a brissall
reescric el poema.

Sospire per tu,
sospire i sospire...
per tu...
i amb tu.

dimarts, octubre 25, 2011

Proposta de No-aniversari


Mara, com Alícia, té un somnis d'allò més estrafalaris i extravagants i canvia al seu antull la realitat d'un món que li ve una mica gran. Li agrada jugar amb les paraules i per això s'ha fet amiga de Zanco Panco, i li ha semblat genial la seua proposta, així que com ell fa normalment, ha decidit rebre un regal cadascun dels 364 dies de l'any pel seu No-Aniversari i no celebrar el seu natalici.
Fantàstic, veritat??? Doncs això, jo també m'apunte a les seues ocurrents  bajanades i aquest és l'últim aniversari que compartisc amb els amics. Així que d'ara endavant, ja ho sabeu!!! S'accepten regals qualsevol dia de l'any menys el 25 d'octubre.
Ara bé, això serà a partir del 26, eh!!! Aquest any encara faig gala de normalitat i qualsevol detall serà ben rebut!!!

diumenge, octubre 16, 2011

Ai, l'adolescència

Què fàcil contemplar 
aquells rossos cabells
i aquelles dues gotetes de mar
eixerides i resplendents
que cercaven sempre la meua veu
quan somrient et bressolava
i t'acaronava les galtetes.


Què fàcil mimar aquell xiquet,

sempre alegre i juganer,
que ens agafava la mà
quan passejàvem
sota dos sols immensos
que irradiaven dolls de llum

en la seua careta nevada
per entre la daurada

cabellera esvalotada

I què difícil descobrir l'home
que defuig les meues carícies
i que simulant fortalesa
s'acull en la cuirassa del silenci,
ocultant sota les negres pupil·les
dubtes d'aparent fermesa.


Què difícil i què fàcil
quan desproveït de màscares
em somrius i te n'adones
que sempre, esperant

dels teus llavis històries
i petons, 
i estimant-te
com ets ara, ací em tens.

Super Pop

Llums en el cavallet - Cuqui Guillén - Cap. 14

El Casino Liberal d'Algemesí acull fins al proper 25 de novembre, l'exposició pictòrica de Cuqui Guillén, gran diva de l'Art Pop ací a València.
Més enllà de la seua trajectòria dintre de l'equip "Límite", Cuqui ens ofereix des del 2002 uns treballs individuals totalment innovadors, la plasticitat dels quals endinsa l'espectador en l'obra fins al punt d'interioritzar les seues més intimes sensacions i apropiar-se-les, perquè la seua percepció, sempre revestida amb aires nostàlgics, traspassa el llindar del formalisme visual, i transpua una sensibilitat sense límits, en la qual l'espectador es troba immers sense adonar-se'n i, es transllada a l'univers familiar i al món de la infantesa que sobresurt d'entre un mar d'imatges seleccionades molt acuradament, que evoquen al temps que recreen escenes que perviuen en la memòria generacional, relacionades amb el seté art i amb el camp de la publicitat, remetent-nos a planols situats en un temps i un espai compartit amb l'artista.

Si cliqueu a l'enllaç podreu escoltar un documental molt extens sobre la seua obra en veu pròpia, i en la d'altres artistes contemporanis.

dimecres, octubre 12, 2011

LA MALA REPUTACIÓN




" ¿Que es el 12 de Octubre hoy?:
en mi camita yo me estoy
y si suena la musicá,
yo, ni me viene ni me va.
Y no sé que a nadie le perjudique

porque a los desfiles no me dedique..." 


En un día com aquest poca cosa podem dir que no s'haja dit ja, així que ho deixe tot en la lletra de Brassens i la veu del meu estimat amic Antonio Selfa, a qui tot i viure ací ben a prop, fa un muntó de temps que no veig.






No és que l'entrada siga un reclam per quedar amb ell, però tampoc no estaria mal que si la llig s'hi passege algun dia pel col·legi, que allí el rebrem amb els braços ben oberts.

diumenge, octubre 09, 2011

MIG PA I UN LLIBRE

Discurs de Federico García Lorca en inaugurar la biblioteca del
seu poble amb plena vigència 80 anys després.
 
Al·locució de Federico García Lorca al poble de Fuente Vaqueros (Granada) al setembre de 1931:

"Quan algú va al teatre, a un concert o a una festa de qualsevol índole que siga, si la festa és del seu grat, recorda immediatament i lamenta que les persones que ell vol no es troben allí. «El que li agradaria açò a la meua germana, al meu pare», pensa, i no gaudeix ja de l'espectacle sinó a través d'una lleu malenconia. Aquesta és la malenconia que jo sent, no per la gent de la meua casa, que seria xicoteta i dolenta, sinó per totes les criatures que per falta de mitjans i per desgràcia seua no gaudeixen del suprem bé de la bellesa que és vida i és bondat i és serenitat i és passió.

"Per açò no tinc mai un llibre, perquè regale cada llibre que compre, que són infinits, i per açò estic ací honrat i content d'inaugurar aquesta biblioteca del poble, la primera segurament en tota la província de Granada.

"No solament de pa viu l'home. Jo, si tinguera fam i estiguera desvalgut en el carrer no demanaria un pa; sinó que demanaria mig pa i un llibre. I ataque des d'ací violentament als qui solament parlen de reivindicacions econòmiques sense nomenar mai les reivindicacions culturals que és el que els pobles demanen a crits. Bé està que tots els homes mengen, però que tots els homes sàpien. Que gaudisquen tots els fruits de l'esperit humà perquè el contrari és convertir-los en màquines al servei d'Estat, és convertir-los en esclaus d'una terrible organització social.

"Tinc molta més llàstima d'un home que vol saber i no pot, que d'un famolenc. Perquè un famolenc pot calmar la seua fam fàcilment amb un tros de pa o amb unes fruites, però un home que té ànsia de saber i no té mitjans, pateix una terrible agonia perquè són llibres, llibres, molts llibres els que necessita i on estan aqueixos llibres?

"Llibres! Llibres! Ací una paraula màgica que equival a dir: «amor, amor», i que devien els pobles demanar com demanen pa o com anhelen la pluja per als seus conreus. Quan l'insigne escriptor rus Fedor Dostoyevsky, pare de la revolució russa molt més que Lenin, estava presoner en la Sibèria, allunyat del món, entre quatre parets i tancat per desolades planes de neu infinita; i demanava socors en carta a la seua llunyana família, només deia: «Envieu-me llibres, llibres, molts llibres perquè la meua ànima no fine!». Tenia fred i no demanava foc, tenia terrible set i no demanava aigua: demanava llibres, és a dir, horitzons, és a dir, escales per a pujar el cim de l'esperit i del cor. Perquè l'agonia física, biològica, natural, d'un cos per fam, set o fred, dura poc, molt poc, però l'agonia de l'ànima insatisfeta dura tota la vida.

"Ja ha dit el gran Menéndez Pidal, un dels savis més vertaders d'Europa, que el lema de la República ha de ser: «Cultura». Cultura perquè només a través d'ella es poden resoldre els problemes en què avui es debat el poble ple de fe, però mancat de llum".
(A PUNT DE COMPLIR-SE 80 ANYS D'AQUELL DISCURS,
QUALSEVOL SEMBLANÇA AMB L'ACTUALITAT, NO ÉS PURA COINCIDÈNCIA)

divendres, octubre 07, 2011

La immortalitat dels clàssics

Un escrit d'un estimadíssim amic blocaire, que espere ben aviat isca a la llum, ha redirigit les meues lectures cap a l'intimisme líric de Bécquer. Sense saber com, m'he submergit en el seus univers poètic i m'ha cridat l'atenció un dels seus poemes per la seua aparent senzillesa, senzillesa que encobreix una gran complexitat dins del simbolisme del llenguatge, que se'ns presenta d'allò més suggeridor. Un pessimisme subjacent es passeja per les diferents edats de l'ésser en el transcurs de la seua vida, que té com a meta final l'inevitable oblit que arrecerarà una pedra solitària sense inscripció alguna (la mort). Malgrat açò el jo líric mai deixa de preguntar-se pel sentit de la existència humana, intentant trobar una resposta al seu pas per un món en el qual es troba totalment desencaixat.



Aquest és el poema que m'ha captivat, la Rima LXVI, i ací vos la deixe:







¿De dónde vengo?... El más horrible y áspero
de los senderos busca:
las huellas de unos pies ensangrentados
sobre la roca dura;
los despojos de un alma hecha jirones
en las zarzas agudas
te dirán el camino
que conduce a mi cuna.

¿Adónde voy? El más sombrío y triste
de los páramos cruza;
valle de eternas nieves y de eternas
melancólicas brumas.
En donde esté una piedra solitaria
sin inscripción alguna,
donde habite el olvido,
allí estará mi tumba.

diumenge, octubre 02, 2011

JO TAMBÉ SÓC MESTRA

"Aqueixos bojos que ensenyen. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns ixen d'hora al matí i estan en el col·le una hora abans,uns altres ixen del col·le una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden acudir a una altra hora, uns altres recorren tots els dies més de 100Km . Estan bojos.
A l'estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seues classes, preparen tasques per al curs següent. A l'hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimó en les butxaques, uns altres, una botella d'aigua al seu costat. La seua gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, a voltes forcen la veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il·lusió. Jo els he vist, no estan bé del cap. Ixen d'excursió amb els seus alumnes i s'encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra. Què serà d'ells i elles. A la nit somien amb el col·legi, se'ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la vesprada anterior en sa casa. Són dones i homes, casats, solters,...de diferents edats, però a tots els apassiona el seu treball, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d'ells ciutadans competents. Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Algunes persones, la gran majoria, diuen d'ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seua nòmina perquè la seua passió per l'ensenyament els converteix en cecs i no pensen en fets materials com els diners. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi haja pares que no els valoren, els critiquen i fins i tot els lleven autoritat, (a voltes fins i tot els  ho agredeixen), però ells segueixen endavant. Estan malament; a les vesprades queden per a fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per a reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seues experiències educatives, que es frustren quan no ixen les coses com esperaven, que se n'alegren quan els seus alumnes avancen. Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d'alguns d'ells  que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d'alè; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.

Traducció de la crida feta des del face!!!

A un amigo muy especial

Alberto Villén Pinila, mi amigo, el Poeta de Orihuela
Muy pocos de mis amigos virtuales han llegado a alcanzar el grado máximo a que se puede ascender desde el estado de abstracción. Convertirse en amigo real resulta difícil por motivos de distinta índole, entre los que sin duda alguna es un factor determinante la distancia que nos separa, o el desequilibrio existente entre la imagen que nos habíamos hecho de ellos, muchas veces falseada y tamizada por el entorno virtual, y la real.
El caso de Alberto es difícil de explicar, nos conocimos primero en un Carpe sin apenas entablar conversación alguna, pues la disposición de nuestros cuerpos en el "éter" nos lo impedía. Sin embargo desde un principio, nos dimos cuenta de que aquellos improntos de conversación baldía no podían quedar en el aire, en un intento de atrapar el viento sin conseguirlo, así que después de salir disparatadas del local y sin apenas despedirnos de nadie por no interrumpir las lecturas, lo primero que hicimos "las tres musas deorbitadas" fue localizarle vía face y blogger. Entablamos un magnífico juego de comentarios y complicidades poéticas y tuvo que pasar mucho tiempo hasta encontrarnos de nuevo en el recital de nuestro querido Antonio Selfa. A partir de ese momento, intensificamos lazos de amistad virtual e intentamos coincidir en la medida de lo posible en algún que otro evento, ya fuera en Valencia o en Teruel. Todavía recuerdo el día que me telefoneó por sorpresa y reconocí de inmediato su voz. Daba saltos de alegría por casa diciéndole a todo el mundo que era ALBERTO. No hace falta que os explique como me miraban los demás, que en aquel momento no tenían ni idea de quien era.
Y aunque parezca que exagero cuando digo que personas como Alberto son únicas, no miento lo más mínimo porque los que lo conocen saben que es como un viejo roble que hecha raíces por donde pasa,  de los que está sin estar, de los que con una sola mirada lo dicen todo, te reconfortan y te hacen sentir bien. Y vaya, llegados a este punto alguien va a pensar que estoy ENAMORADA, pues sí, lo confieso, lo estoy, como todos ¿Y quién no lo está? que le pregunten a Neus o a Amparo, hasta incluso, yo diría que se ha metido a Javier en el bolsillo!!! Se trata de un amor sincero, de igual a igual, un amor que se detiene en el tiempo y se deja acariciar.
Hoy al pasar por su blog, me ha resultado imposible no comentar, pues había dejado un poema de los que cala en lo más profundo de nuestro ser. Por ello quisiera dedicarle los versos que allí he creado y abrir nuevas sendas por donde pasear con él.

A Alberto Villén, el Poeta de Orihuela.


Bostezos del ayer
se asoman entre neblinas
disipando los temores adormecidos
y los silencios que los envuelven.
Entre rendijas se cuelan,
avanzan al compás de nuestros pasos,
pasos tristes y solitarios,
que al despertar encuentran el camino,
un camino manso y limpio,
un camino tuyo y mío
bordeado de hiedra verde
hiedra que trepa por el muro agreste
que recubre de esperanza los ojales del vacío,
y resquebraja los visillos de la nada.



dissabte, setembre 24, 2011

A J F

Seguint els consells d'Ana Muela Sopeña, que ha insistit molt, via gmail, amb la meua reincorporació blocaire, reinicie ara l'activitat per a no perdre el contacte amb tots els amics lectors, pero sense perdre'm pel laberint dels comentaris. Vos aniré llegint en la mesura que em siga possible, però els nous projectes on m'he capbussat, m'impediran la participació activa en els vostres blogs. Intentaré deixar algun apunt del que vaig fent el cap de setmana.

Vos deixe una recomanació lectora en forma de Tanka

A J F després de la la relectura de Punto de Fuga ( La sonrisa de Buster Keaton)

Tamborileo

de lluvia, insistente,
que sin cesar
despierta las ausencias
hilvanando silencios.


Repiqueteig
de pluja, insistent,
que sense treva
desperta les absències
embastant el silenci.



 Punto de fuga és un dels relats que sense cap mena de dubte desborda una gran tendresa i sensibilitat i que cala profundament en els ulls del lector.
M'he concedit el plaer, sense permís algun, de transformar el sentiment que desprèn en forma de Tanka i fins i tot utilitzar algunes de les paraules pròpies de l'autor en aquest relat . Espere haver pogut traçar en aquests esbossos lírics l'essència de la història narrada. 

Tot i això, res millor que la lectura del relat original. Ací vos deixe les dades del llibre per si el voleu aconsegir i també l'enllaç d'una llibreria online:


Autor: Juan Fernández Sánchez
Llibre: La sonrisa de Buster Keaton
Editorial: Editora regional de Extremadura
Col·lecció: Vincapervinca

dimecres, setembre 14, 2011

COMIAT

Nous projectes reclamen tot el meu temps, així que no em queda altra que acomiadar-me del blog, no sé si definitivament, o si per una llarga temporada.
Ha estat un gran plaer compartir vivències amb tots vosaltres.
Moltes gràcies a tothom i fins sempre!!!

Bes

 Jugant amb haikus , acròstics i besos de paper açò és el que m'ha eixit:

Bel·ligerant,
El  roig verí dels llavis
Sadolla el goig.

dimarts, setembre 13, 2011

El lirisme de l'alfabet ( Alberti)

Lirismo del alfabeto: Rafael Alberti from conbuenaletra on Vimeo.

TRENS

 Un nou repte aquest curs escolar que comença, m'ha fet endinsar-me novament, després de molts anys als poemes d'Alberti, poeta amb qui he iniciat el nou blog escolar per a l'assignatura de castellà al tercer cicle de primària. Enfocar la trajectòria d'aquesta gran ploma dintre de la mirada dels infants és una tasca complicada, però no exempta d'entusiasme. L'han rebut amb molta il·lusió i ben aviat s'han fet amics seus, intentant acompañar el lirisme i expressivitat del poema A Volar! amb d'altres que intenten transmetre la sensibilitat i el respecte envers la natura.

D'entada em vaig espantar una mica quan vaig rebre la notícia que aquest any el castellà el donava jo, però puc ben assegurar que està resultant un gran plaer impartir-lo. Això sí, no cal dir-vos que tire molt en falta la meua assignatura predilecta, cosa que intente solucionar fent activitats on es treballen estructures comunes a les dues llengües.

Vos deixe un intent de traducció i un vídeo musicat per Monera.




TRENS

Tren del dia, detingut
davant el card de la via.

—Cantinera, xiqueta meua,
se'm queda el cor
al teu got d'aigua freda.

Tren de nit, detingut
davant el sabre blau del riu.

—Pescador, barquer meu,
se'm queda el cor
al teu vaixell negre i fred.

TRENES


Tren del día, detenido
frente al cardo de la vía.

—Cantinera, niña mía,
se me queda el corazón
en tu vaso de agua fría.

Tren de noche, detenido
frente al sable azul del río.

—Pescador, barquero mío,
se me queda el corazón
en tu barco negro y frío.

dilluns, setembre 12, 2011

SOCIETAT MUSICAL DE TOUS AL PALAU DE LA MÚSICA


 Piano, flautes, oboès, clarinets, fagot, saxofons, trompetes, filscom, trompes, trombons, bombardins, tubes, contrabaix i percussió van omplir ahir la sala del Palau de la Música de València, dirigits per Eduardo Sala, director de la banda Musical de Tous.
Composicions que evoquen cants i danses valencians amb fragments de gran lirisme i expressivitat, sols de saxo combinats amb un jovial vals al més pur estil vianés, un concert per a piano i banda de la mà de Telmo Gadea, escenes d'acció aconseguides a través dels instruments de metall i percussió entrelligats a la fluïdesa mecànica dels vents, transmetent lluites mitològiques gregues entre Odin Thor o Loki, estils musicals evocant paisatges de Mèxic i Califôrnia, l'himne Regional... i destacant per damunt de tot, l'estrena del Pasodoble Beatriz Belda, que el director de la banda va compondre en merescudíssim homenatge a la nostra benvolguda AMIGA, companya i professora del Ceip Santa Bàrbara de Tous i de l'Escola  Musical  "Educandos".
Un dia ple d'emoció i records que compartírem amb el cor a la mà mitjançant l'únic mitjà de comunicació que fa possible la completa compenetració de tots els allí presents, el llenguatge musical.


Foto de M A Briz García

dissabte, setembre 10, 2011

Can vei la lauzeta mover



CAN VEI LA LAUZETA MOVER

Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra·l rai,
que s'oblida e·s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion!
Meravilhas ai, car desse
lo cor de dezirer no·m fon.
Ai, las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no·m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se·m tolc, no·m laisset re
mas dezirer e cor volon
Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi·m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.
De las domnas me dezesper;
ja mais en lor no·m fiarai;
c'aissi com las solh chaptener,
enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c'una pro no m'en te
vas leis que·m destrui e'm cofon,
totas las dopt'e las mescre,
car be sai c'atretals se son.
D'aisso.s fa be femna parer
ma domna, per qu'e·lh o retrai,
car no vol so c'om deu voler,
e so c'om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
et ai be faih co·l fols en pon;
e no sai per que m'esdeve,
mas car trop puyei contra mon.
Merces es perduda, per ver
(et eu non o saubi anc mai!),
car cilh qui plus en degr'aveI,
no·n a ges; et on la querrai?
A! can mal sembla, qui la ve,
qued aquest chaitiu deziron
que ja ses leis non aura be,
laisse morir, que no l'aon!
Pus ab midons no·m pot valer
precs ni merces ni·l dreihz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no·lh o dirai.
Aissi·m part de leis e·m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no·m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.
Tristans, ges no·n auretz de me,
qu'eu m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e·m recre,
e de joi e d'amor m'escon.

BERNAT DE VENTADORM

Can vei la lauzeta mover, una magnífica creació de Bernart de Ventadorn, que sens dubte podem catalogar com cançó. I així ho demostra aquesta versió musicada de l'exel·lent composició del segle XII, que actualment podem escoltar com si mai hagués passat el temps.

Can vei la lauzeta mover presenta un contrast entre l'alegria i insatisfacció i també entre delicadesa i l'insult. L'ordre de les estrofes no és igual en tots els manuscrits però això no impedeix que siguen perfectament recognoscibles les tres parts bàsiques de la cançó trobadoresca: exordio, exposició i fi.
La primera estrofa és una renovació de l'exordio primaveral com ens indica Martí de Riquer. Una renovació que es presenta de foma dinàmica mitjançant l'alosa, que impregna la natura d' alegria i dolçor.
L'exposició es desenvolupa entre estrofes II i VI i en ella l'alegria primaveral de la primera estrofa queda contraposada per la insatisfacció, de les paraules delicades es passa al desncís pel rebuig de l'estimada i s'introdueix un canvi en l'estat anímic.
La fi correspon a les estrofes VII i VIII i última: silenci; i expressen les actituds que pren el poeta davant la fredor de l'estimada que no li correspon.
En l'última estrofa el lector es troba amb el senhal, un pseudònim emprat per a ocular el nom real de l'estimada amb el propòsit de no revelar l'adulteri.

S'han realitzat molts estudis per esbrinar la seva veritable identitat, no obstant això, tots aquests intents de desemmascarar qui es troba sota el pseudònim no semblen haver arribat a una conclusió definitiva.



FONTS: Martí de Riquer. Història de la literatura catalana.

dimecres, setembre 07, 2011

JA ESTEM EN FESTES!!!




Més enllà del seu caràcter religiós, la processó d'Algemesí, es converteix any rere any en una gran manifestació de les arts. Segons Ovidi "art est celare artem" ( L'art és amagar l'artifici) i en aquesta festa tot es fa de la forma més humana i natural possible, no hi cap mena d'artifici. La força i unió d'un poble, que troba en els balls tradicionals la seua pròpia identitat es converteix en tota una peça d'art.
Contemplar-la es tot un espectacle de llun, música, dansa, color i calor humà. Cada segon és únic i irrepetible, perquè l'espectador es transforma en un participant més. Uns col·laboren de forma activa, altres ho fan de manera callada i silenciosa emocionant-se en sentir un toc de dolçaina o tabalet, o en contemplar l'escenari de la plaça, engalanat per una gran barreja de torres humanes, danses i balls que tots a una ens deixen sentir el cor bategant i ple de vida d'aquesta gran festa.

HOMENATGE A LABORDETA

Foto de Misha Barberà proporcionada per Neus Asensi


A Jordi Dorca per la seua participació en l'homenatge a Labordeta.


I a Neus Asensi per animar-nos a tots.


Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.


Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els meus poemes de cristal·lina veu.


I així els sent i els guarde jo.
Com una moixana, els versos meus d'ahir.
Entre les meues mans, els pobres versos meus de sempre.

En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.

Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.


Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassossec
em llançaren.


I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,

i en una terra, vos dic,
que a la fi hi pose llibertat. 



Poema de Jordi Dorca Dorca.
Traducció de Joana Navarro


VERSIÓ ORIGINAL








Azules y apacibles,
aún cumbrean mis recuerdos leves 
                          en las estimadas vidas
de Jorcas en luz. 


Como en un lienzo,
sueños de alborozo y de quieta tarde
                                      alumbran por retazos
mis poemas de clara voz.


Y así los siento y los guardo yo.
Como un arrullo, mis versos de ayer.
Entre mis manos, mis pobres versos de siempre. 

En estas manos
                         que sin prisa
                                              están aquí.

                               Manos tuyas, manos mías.
Manos entre manos
                               que tanto os quieren.


Manos de cierzo que me acunaron
contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas
que como una siembra
a mil lluvias sin zozobra
                                           me arrojaron.


Y así pues
os quiero y os espero:
                 tanto tanto
como un fulgor de piedra antigua,
                                     tanto tanto
como una noche que en desolación
                                                         no fuera,

y en una tierra, os digo,
que al fin ponga libertad.

Jordi Dorca Dorca