A J F

Seguint els consells d'Ana Muela Sopeña, que ha insistit molt, via gmail, amb la meua reincorporació blocaire, reinicie ara l'activitat per a no perdre el contacte amb tots els amics lectors, pero sense perdre'm pel laberint dels comentaris. Vos aniré llegint en la mesura que em siga possible, però els nous projectes on m'he capbussat, m'impediran la participació activa en els vostres blogs. Intentaré deixar algun apunt del que vaig fent el cap de setmana.

Vos deixe una recomanació lectora en forma de Tanka

A J F després de la la relectura de Punto de Fuga ( La sonrisa de Buster Keaton)

Tamborileo

de lluvia, insistente,

que sin cesar
despierta las ausencias
hilvanando silencios.

Repiqueteig
de pluja, insistent,
que sense treva
desperta les absències
embastant el silenci.

 Punto de fuga és un dels relats que sense cap mena de dubte desborda una gran tendresa i sensibilitat i que cala profundament en els ulls del lector.
M'he concedit el plaer, sense permís algun, de transformar el sentiment que desprèn en forma de Tanka i fins i tot utilitzar algunes de les paraules pròpies de l'autor en aquest relat . Espere haver pogut traçar en aquests esbossos lírics l'essència de la història narrada. 

Tot i això, res millor que la lectura del relat original. Ací vos deixe les dades del llibre per si el voleu aconsegir i també l'enllaç d'una llibreria online:


Autor: Juan Fernández Sánchez
Llibre: La sonrisa de Buster Keaton
Editorial: Editora regional de Extremadura
Col·lecció: Vincapervinca

COMIAT

Nous projectes reclamen tot el meu temps, així que no em queda altra que acomiadar-me del blog, no sé si definitivament, o si per una llarga temporada.

Ha estat un gran plaer compartir vivències amb tots vosaltres.

Moltes gràcies a tothom i fins sempre!!!

Bes

 Jugant amb haikus , acròstics i besos de paper açò és el que m'ha eixit:

Bel·ligerant,
El  roig verí dels llavis
Sadolla el goig.

El lirisme de l'alfabet ( Alberti)

Lirismo del alfabeto: Rafael Alberti from conbuenaletra on Vimeo.

TRENS

 Un nou repte aquest curs escolar que comença, m'ha fet endinsar-me novament, després de molts anys als poemes d'Alberti, poeta amb qui he iniciat el nou blog escolar per a l'assignatura de castellà al tercer cicle de primària. Enfocar la trajectòria d'aquesta gran ploma dintre de la mirada dels infants és una tasca complicada, però no exempta d'entusiasme. L'han rebut amb molta il·lusió i ben aviat s'han fet amics seus, intentant acompañar el lirisme i expressivitat del poema A Volar! amb d'altres que intenten transmetre la sensibilitat i el respecte envers la natura.

D'entada em vaig espantar una mica quan vaig rebre la notícia que aquest any el castellà el donava jo, però puc ben assegurar que està resultant un gran plaer impartir-lo. Això sí, no cal dir-vos que tire molt en falta la meua assignatura predilecta, cosa que intente solucionar fent activitats on es treballen estructures comunes a les dues llengües.

Vos deixe un intent de traducció i un vídeo musicat per Monera.

TRENS

Tren del dia, detingut
davant el card de la via.

—Cantinera, xiqueta meua,
se'm queda el cor
al teu got d'aigua freda.

Tren de nit, detingut
davant el sabre blau del riu.

—Pescador, barquer meu,
se'm queda el cor
al teu vaixell negre i fred.

TRENES

Tren del día, detenido
frente al cardo de la vía.

—Cantinera, niña mía,
se me queda el corazón
en tu vaso de agua fría.

Tren de noche, detenido
frente al sable azul del río.

—Pescador, barquero mío,
se me queda el corazón
en tu barco negro y frío.

SOCIETAT MUSICAL DE TOUS AL PALAU DE LA MÚSICA

 Piano, flautes, oboès, clarinets, fagot, saxofons, trompetes, filscom, trompes, trombons, bombardins, tubes, contrabaix i percussió van omplir ahir la sala del Palau de la Música de València, dirigits per Eduardo Sala, director de la banda Musical de Tous.
Composicions que evoquen cants i danses valencians amb fragments de gran lirisme i expressivitat, sols de saxo combinats amb un jovial vals al més pur estil vianés, un concert per a piano i banda de la mà de Telmo Gadea, escenes d'acció aconseguides a través dels instruments de metall i percussió entrelligats a la fluïdesa mecànica dels vents, transmetent lluites mitològiques gregues entre Odin Thor o Loki, estils musicals evocant paisatges de Mèxic i Califôrnia, l'himne Regional... i destacant per damunt de tot, l'estrena del Pasodoble Beatriz Belda, que el director de la banda va compondre en merescudíssim homenatge a la nostra benvolguda AMIGA, companya i professora del Ceip Santa Bàrbara de Tous i de l'Escola  Musical  "Educandos".
Un dia ple d'emoció i records que compartírem amb el cor a la mà mitjançant l'únic mitjà de comunicació que fa possible la completa compenetració de tots els allí presents, el llenguatge musical.

Foto de M A Briz García

La rel del vent

 

Descabdellat
en
l'onada
del
cos
es
fon 
el
vent.

Pessoa

Can vei la lauzeta mover

CAN VEI LA LAUZETA MOVER

Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra·l rai,
que s'oblida e·s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion!
Meravilhas ai, car desse
lo cor de dezirer no·m fon.
Ai, las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no·m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se·m tolc, no·m laisset re
mas dezirer e cor volon
Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi·m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.
De las domnas me dezesper;
ja mais en lor no·m fiarai;
c'aissi com las solh chaptener,
enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c'una pro no m'en te
vas leis que·m destrui e'm cofon,
totas las dopt'e las mescre,
car be sai c'atretals se son.
D'aisso.s fa be femna parer
ma domna, per qu'e·lh o retrai,
car no vol so c'om deu voler,
e so c'om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
et ai be faih co·l fols en pon;
e no sai per que m'esdeve,
mas car trop puyei contra mon.
Merces es perduda, per ver
(et eu non o saubi anc mai!),
car cilh qui plus en degr'aveI,
no·n a ges; et on la querrai?
A! can mal sembla, qui la ve,
qued aquest chaitiu deziron
que ja ses leis non aura be,
laisse morir, que no l'aon!
Pus ab midons no·m pot valer
precs ni merces ni·l dreihz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no·lh o dirai.
Aissi·m part de leis e·m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no·m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.
Tristans, ges no·n auretz de me,
qu'eu m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e·m recre,
e de joi e d'amor m'escon.

BERNAT DE VENTADORM

Can vei la lauzeta mover, una magnífica creació de Bernart de Ventadorn, que sens dubte podem catalogar com cançó. I així ho demostra aquesta versió musicada de l'exel·lent composició del segle XII, que actualment podem escoltar com si mai hagués passat el temps.

Can vei la lauzeta mover presenta un contrast entre l'alegria i insatisfacció i també entre delicadesa i l'insult. L'ordre de les estrofes no és igual en tots els manuscrits però això no impedeix que siguen perfectament recognoscibles les tres parts bàsiques de la cançó trobadoresca: exordio, exposició i fi.

La primera estrofa és una renovació de l'exordio primaveral com ens indica Martí de Riquer. Una renovació que es presenta de foma dinàmica mitjançant l'alosa, que impregna la natura d' alegria i dolçor.

L'exposició es desenvolupa entre estrofes II i VI i en ella l'alegria primaveral de la primera estrofa queda contraposada per la insatisfacció, de les paraules delicades es passa al desncís pel rebuig de l'estimada i s'introdueix un canvi en l'estat anímic.

La fi correspon a les estrofes VII i VIII i última: silenci; i expressen les actituds que pren el poeta davant la fredor de l'estimada que no li correspon.

En l'última estrofa el lector es troba amb el senhal, un pseudònim emprat per a ocular el nom real de l'estimada amb el propòsit de no revelar l'adulteri.

S'han realitzat molts estudis per esbrinar la seva veritable identitat, no obstant això, tots aquests intents de desemmascarar qui es troba sota el pseudònim no semblen haver arribat a una conclusió definitiva.

FONTS: Martí de Riquer. Història de la literatura catalana.

JA ESTEM EN FESTES!!!

Més enllà del seu caràcter religiós, la processó d'Algemesí, es converteix any rere any en una gran manifestació de les arts. Segons Ovidi "art est celare artem" ( L'art és amagar l'artifici) i en aquesta festa tot es fa de la forma més humana i natural possible, no hi cap mena d'artifici. La força i unió d'un poble, que troba en els balls tradicionals la seua pròpia identitat es converteix en tota una peça d'art.

Contemplar-la es tot un espectacle de llun, música, dansa, color i calor humà. Cada segon és únic i irrepetible, perquè l'espectador es transforma en un participant més. Uns col·laboren de forma activa, altres ho fan de manera callada i silenciosa emocionant-se en sentir un toc de dolçaina o tabalet, o en contemplar l'escenari de la plaça, engalanat per una gran barreja de torres humanes, danses i balls que tots a una ens deixen sentir el cor bategant i ple de vida d'aquesta gran festa.

HOMENATGE A LABORDETA

Foto de Misha Barberà proporcionada per Neus Asensi

A Jordi Dorca per la seua participació en l'homenatge a Labordeta.


I a Neus Asensi per animar-nos a tots.


Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.


Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els meus poemes de cristal·lina veu.


I així els sent i els guarde jo.
Com una moixana, els versos meus d'ahir.
Entre les meues mans, els pobres versos meus de sempre.

En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.

Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.


Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassossec
em llançaren.


I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,

i en una terra, vos dic,
que a la fi hi pose llibertat. 


Poema de Jordi Dorca Dorca.
Traducció de Joana Navarro

VERSIÓ ORIGINAL

Azules y apacibles,

aún cumbrean mis recuerdos leves 

                          en las estimadas vidas

de Jorcas en luz. 

Como en un lienzo,

sueños de alborozo y de quieta tarde

                                      alumbran por retazos

mis poemas de clara voz.

Y así los siento y los guardo yo.

Como un arrullo, mis versos de ayer.

Entre mis manos, mis pobres versos de siempre. 

En estas manos

                         que sin prisa

                                              están aquí.

                               Manos tuyas, manos mías.

Manos entre manos

                               que tanto os quieren.

Manos de cierzo que me acunaron

contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas

que como una siembra

a mil lluvias sin zozobra

                                           me arrojaron.

Y así pues

os quiero y os espero:

                 tanto tanto

como un fulgor de piedra antigua,

                                     tanto tanto

como una noche que en desolación

                                                         no fuera,

y en una tierra, os digo,

que al fin ponga libertad.

Jordi Dorca Dorca 

TRISTOR D'AIGUA/ TRISTESA D'AIGUA/ TRISTEZA DE AGUA

A Ana Muela Sopeña, per les dèries poètiques compartides

TRISTOR D'AIGUA

Entre la pluja,
l'esguard de l'oblit.
Tristor d'aigua.
Records d'infantesa
amb botes entre els tolls.


Poema d'Ana Muela Sopeña amb traducció lliure al català: Joana Navarro

*****

TRISTESA D'AIGUA

Entre la pluja,
la mirada d'oblit.
Tristesa d'aigua.
Records de la infantesa
amb botes entre tolls.


Poema d'Ana Muela Sopeña amb traducció, seguint la mètrica, al català:  Joana Navarro

VERSIÓ ORIGINAL

TRISTEZA DE AGUA

Entre la lluvia,
la mirada de olvido.
Tristeza de agua.
Recuerdos de la infancia
con botas entre charcos.


Ana Muela Sopeña

S'albufera

ESCANELLAS, Jaume. S'albufera ( Oli sobre tela 1997 )

A Jaume Escanellas, pel seu gran talent pictòric

Amb pulcres pinzellades,
juga amb llums i boirina
aquesta joia de la natura.


Al cel,
blancs i ocres s'hi conjuguen.
A l'aigua,
els reflexos entre l'escuma.
A la marjal,
l'espiga daurada s'hi pentina.


Tot un espectacle ens convida
i ens travessa la retina.


En contemplar tan gran meravella,
la paraula queda arraulida
sota l'embruix de colors,
emmudida i seduïda.

FESTA ESTELLÉS A ALGEMESÍ

Sons de dolçaina i tabalet, acompanyats per les veus poètiques d'Algemesí, ompliren ahir els carrers del poble en commemoració de la festa Estellés.  Capficada com estava amb la meua nova dèria no en tenia ni idea de la celebració. En sortir al carrer i adreçar-me cap al Pere, lloc de trobada amb els amics, em va sorpendre Vicent Nàcher, entre una comitiva que portava la mateixa direcció que nosaltres. Molt afectuosament, em saludà i em posà al corrent de l'esdeveniment, animant-me a seguir amb ells, cosa que em resultà impossible perquè ja havia quedat amb altra gent, però vaig poder gaudir per uns moments la magnífica lectura que va fer Joan Paredes a la porta de la llibreria Samaruc. Així que encara puc fer ressò, ací a la xarxa de la Festa Estellés a Algemsí, deixant-vos Testament mural, un poema una mica pujadet de to, que Paredes va llegir. Des d'allí continuaren cap a la Casa Cantonera i altres llocs emblemàtics del poble. Va ser una llàstima no poder fer l'itinerari complet, però el proper any no me'l vaig a perdre, perquè V. Nàcher, m'ha promés  donar-me la veu d'alarma a temps!!!!


Testament mural

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

A Helena Bonals, L'Èrato de la poesia lírica,

per la seua generositat envers els meus versos.

A Helena Bonals

Quan tot es fa fosc,

les gavines semblen versos,

el mar, poesia.

Oda al llibre / Oda al libro

A Juan Fernández, per la seua insuperable prosa


Full rere full
entre fins retalls lírics
pintes la prosa.
I fulgurants, les lletres
bateguen als meus ulls.

A Juan Fernández, por su insuperable prosa.

Hoja tras hoja,

entre retales líricos,

pintas tu prosa.

Fulgurantes, sus letras

palpitan a mis ojos.

Man in dark ( Paul Auster)

Una historia de un realismo desgarrador, entrelazada con otra totalmente surrealista, que desmiente las propias declaraciones sostenidas por Auster, en una entrevista de prensa previa a la aparición de esta novela, en la que argumentaba que ya lo había contado todo, que le quedaba poco que decir.

El miedo a pensar en la desoladora estampa familiar de August Bill, un viejo anciano viudo, accidentado, que vive sentado en una silla de ruedas con su hija (que ha sido abandonada por su marido) y su nieta (que vivió el asesinato de su esposo en la distancia a través de un vídeo emitido por la televisión) le lleva a inventar historias por la noche, y a ver películas de forma convulsiva, con su nieta, durante el día y, así evadir cualquier pensamiento relacionado con la realidad.

Entre las historias narradas, destaca la de Owen, un hombre que aparece en un agujero oscuro, a quien August dota de vida, dándole como misión terminar con su vida, la de August, como condición indispensable para que termine la guerra de EEUU.

De ésta manera Auster consigue unir dentro de un mismo todo conglomerado, realidad y ficción y adentrarnos por los enigmas morales que debe resolver Owen.

La intensidad del relato, centrada en un principio en la historia fantástica va progresando paulatinamente hacia la real y el lector va empatizando con la vida de August, que finalmente se quita el velo de los ojos y, con la ayuda de su nieta empieza a aceptar su propia realidad asumiendo que la vida existe, que no todo ha terminado y que debe seguir navegando contra viento y marea.

En mi opinión, una obra que supera los límites de la imaginación y que al mismo tiempo profundiza en los sentimientos más atronadores del ser humano. Una combinación, difícil de encajar sin atentar contra las espectativas del lector que va cruzando laberintos y perdiéndose por derroteros intangibles, para  finalmente llegar a buen puerto.

Al teus llavis/ En tus labios

Als teus llavis,
la paraula lacrada;
als meus
la lleugeresa,
el vers encriptat,
el somni indeleble
de peus alat;
i a les nostres mans,
les cadenes del temps,
l'herència dels anys
escolpida a consciència
entre pedra i cisell.

En tus labios

la palabra lacrada;

en los míos,

la ligereza,

el verso encriptado,

el sueño indeleble

de pies alado;

y en nuestras manos,

las cadenas del tiempo,

la herencia de los años,

esculpida a conciencia
entre piedra y cincel