EL TELER

Per una millor Escola Pública

2012-01-21T10:18:00.000+01:00

La nostra lluïta i les nostres reivindicacions són més complicades del que no pas sembla. No sols cal fer-li front a l'Administració i al govern valencià com passa quan es manifesta qualsevol altre sector de treballadors, no. Sempre en la nostra professió s'ha respirat un rerefons d'insults i de crispació social sobredimensionat que a hores d'ara s'acusa de manera molt més intensa.

En llegir aquest matí, pels diferents sectors d'opinió, les més variades postures al voltant de les nostres línees d'actuació i les distintes interpretacions que es fan de la més que precaria situació on estem predestinats a arribar-hi, m'ha indignat comprovar una vegada més el sentiment d'odi envers el nostre cos en descobrir declaracions com aquesta:

"¿DONDE ESTABAIS TODOS LOS FUNCIONARIOS CUANDO NOS HACIAN LAS REFORMAS LABORALES A LOS DEMAS? ¿CUANDO OS HA PREOCUPADO EL RESTO DE LOS TRABAJADORES?PENSAR QUE SI CUANDO ESTO EMPEZO Y EL RESTO INTENTABA LUCHAR PARA NO LLEGAR MAS LEJOS COMO ES LO QUE HA PASADO,SI VOSOTROS EN VEZ DE ESTAR DETRAS DE VUESTRAS PLAZAS SEGURAS DE POR VIDA,HUBIERAIS APOYADO AL RESTO QUIZAS OTRO GALLO NOS HUBIERA CANTADO A TODOS,SOIS EGOISTAS SOLO OS HABEIS MOBILIZADO CUANDO OS HAN TOCADO EL SUELDO DE VUESTROS TRABAJOS SEGUROS.OTRA COSA QUE NO ME PARECE BIEN ES QUE INTENTEIS PONER DE VUESTRO LADO A LOS ALUMNOS COMPARTIENDO VUESTRAS FUSTRACIONES LABORALES EN CLASE.VUESTRO TRABAJO ES IMPARTIR CLASES Y NO ESPONER A VUESTROS ALUMNOS SI OS REBAJAN O NO EL SUELDO.

EN EL FONDO LO QUE OS MOLESTA ES ENDEFINITIVA QUE TENGAIS QUE HACER 5 HORAS AL MES Y OS BAJEN EL SUELDO ANTES QUE LOS ALUMNOS NO TENGAN UNA EDUCACION A LA ALTURA,PUES VOSOTROS SOIS LOS PRIMEROS QUE OS LIMITAIS A HACER EL MINIMO E IMPRESCINDIBLE DE MATERIA ESCOLAR QUE SE OS EXIGE."

I damunt la tia, emprant majúscules com demostrant així el seu enuig en forma de crit. Millor no pose el nom, perquè casos com aquests mereixen viure en la més total i anònima ignorància!!!

Blog de Juan Fernández: Esqueixos

2012-01-15T13:51:00.001+01:00

Blog de Juan Fernández: Esqueixos

Lectura de la coberta (Helena Bonals)

2012-01-08T10:59:00.003+01:00

Gràcies Helena per la teua generositat

Coberta del poemari de Joana Navarro, Esqueixos
En aquesta coberta hi hauria dues idees paral·leles: per un costat una espelma minúscula davant de la llum del sol, que, encara que el sol es pongui, seria una cosa molt petita davant d'una incommesurablement més gran. Per l'altre, unes pedres erosionades, que serien fetes de la mateixa matèria que els minúsculs grans d'arena, una altra cosa molt petita davant una altra substancialment més gran. Allò petit pot semblar gran o petit depèn de com es miri, de la mateixa manera que les persones humanes ho som en el sentit positiu i el negatiu alhora, d'humanes. La paraula "esqueixos" la Joana l'ha agafat en el sentit de coses petites, justament, com ho són les "tankes" que conté el poemari. Jo he llegit el llibre i, per cert, aquesta portada se li escau en bellesa i lirisme.

ESQUEIXOS, NOU POEMARI

2012-01-05T12:13:00.005+01:00

Esqueixos ja és una realitat, no ha vingut des d'Orient, sinò des d'Almeria, però la màgia que suposa tenir-lo a les meues mans és semblant a la dels nens que encara creuren amb els Reis Mags d'Orient i desemboliquen impacients i plens d'il·lusió els regals que els fan arribar.

Resulta difícil parlar del meu propi poemari perquè sempre és el lector qui té l'última paraula. Jo simplement he intentat ser fidel a la cita que Carles Riba ens deixà a les seues notes en "Tannkas de les quatre estacions":

El meu exercici, doncs, fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d'amor o de recança, dins un traç sobri i just de paraula. L'epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps.

El fet d'escriure aquest poemari en versió bilingüe, ha suposat per a mí un gran repte, i un exercici de gran concentració, pel fet d'ntentar adaptar aquesta notació en el temps a les dues llengües, tot respectant el seu formalisme estructural tan diferent en una llengua i en l'altra. No he volgut, doncs arribar a més lectors, com algunes persones pensen. La major part dels meus lectors són caltalans i els pocs, pero molt selectes lectors castelanoparlants, no tenen cap problema per llegir-me en català.

Si he aconseguit plasmar o no aquest epigrama del que parla Riba en les dues versions, no ho sé, sou vosaltres qui m'ho podreu fer saber al meu correu personal.

Us deixe l'enllaç de la llibreia online de l'editorial a la part dreta superior del blog per si el voleu aconseguir i també el meu més sincer agraïment a tots els qui d'una manera o altra heu fet possible que confiara amb la possibilitat de veure per segona vegada els meus versos publicats.

Moltes gràcies a tothom, no pose noms, perquè la llista és molt llarga!!!

BON NADAL I MILLOR 2012

2011-12-20T14:57:00.002+01:00

BESLLUM A TOUS

2011-12-11T09:50:00.001+01:00

RESSENYA DE BESLLUM A LA VEU D'ALGEMESÍ

2011-11-26T09:37:00.000+01:00

DESPRÉS DE LES PARAULES

Llegir o no llegir? Què llegir? Aquesta és l’eterna pregunta del lector. Ara mateix jo recomane tres obres diferents que han trasbalsat la meua ànima, després d’una lectura absolutament profitosa i plaenta. Tres llibres que s’han convertit en bons companys en el meu intrèpid viatge al meravellós país de les lletres.

En primer lloc, m’agradaria parlar de la darrera novel·la d’Enric Lluch anomenada “Després del silenci”. Es tracta d’un llibre que em va captivar des del primer moment, on assistim com a espectadors de primera fila al desvetllament progressiu dels interrogants d’un protagonista perdut enmig de nombrosos dubtes, situats en els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil. L’autor, que situa la història en un poble valencià de la Ribera del Xúquer, fa avançar la trama amb un perfecte domini de la tècnica narrativa. Així, amb un gran ofici d’escriptor, Lluch intercala fragments del passat amb els del present, que van ajudant a descobrir molts dels enigmes que turmenten l’actualitat de Joan Queralt. Tot això fent que l’espectador no perda el fil argumental ni l’interés, i dosificant les dades que ens condueixen cap a l’origen del personatge central. En aquesta entranyable novel·la, el nostre lletraferit ens ofereix el bo i millor de la llengua dels habitants de la nostra Ribera, amb expressions i paraules on ens veurem magistralment retratats. Amb aquesta obra, Enric Lluch es converteix en el nostre particular Jaume Cabré d’Algemesí, amb una interessant trajectòria en la narrativa per a adults amb obres que barregen els elements històrics amb la ficció, com és el cas de llibres com “El llibre dels desheretats”, “Si la gran deessa ho vol”, “Temps de conquesta”, “El servidor de l’alquimista” o “Després del silenci”, premi de narrativa Ciutat de Sagunt 2010.

Una altra interessant proposta literària absolutament novedosa, és la del llibre de relats “Subsòl” del col·lectiu d’escriptors Unai Siset. Un repte literari que han acceptat Vicent Borràs, Àlan Greus, Urbà Lozano, Manuel Baixauli, Pasqual Alapont, Esperança Camps i Vicent Usó. Aquesta obra, és un divertiment que fabula sobre la vida dels personatges de la fotografia del metro de París de Peter Turnley de la portada. La imatge, és doncs el punt de partida per fer un bell exercici d’escriptura que deixa veure la mestria d’aquests set escriptors de renom. Però això no és tot, el joc literari continua al bloc del llibre i al seu perfil de Facebook. Així, amb una original difusió de l’obra a través d’Internet, els Unai Siset enceten una reveladora forma interactiva de viure la literatura amb l’ajuda de la xarxa.

Finalment, un altre llibre que cal visitar és el primer poemari de Joana Navarro anomenat “Besllum”. L’autora, dona, mare i treballadora, ens ofereix una bona mostra del seu món poètic amb una veu molt fresca i propera. Els seus poemes, fets a partir de la realitat ens capbussen en un intimisme força suggeridor. Amb una elaboració feta a consciència i en un període de temps ben dilatat, un lirisme refinat i sincer intenta contestar moltes de les preguntes que la poesia ha intentat respondre amb una nova visió, amb un nou alé digne d’elogis. L’autora ens obre de bat a bat el seu cor i vol compartir amb tots nosaltres tant les seues alegries com els seus neguits. Un llibre doncs, que cal assaborir a xicotetes dosis i paladejar-lo amb moltes lectures.

Què és el que queda després de les paraules? Què ve després del màgic enrenou dels mots? Per quina raó ens fem habituals dels llibres? La resposta no es troba al vent, sinó més bé en el treball ben fet de les escriptores i els escriptors que llegim com el pa nostre de cada dia.

Vicent Nàcher

BON CAPDE A TOTHOM

2011-11-25T14:49:00.002+01:00

ESQUEIXOS

2011-11-24T13:50:00.003+01:00

BINGO, CARME !!!

L'alegria de saber que Esqueixos, un nou recull de poemes està en plena metamorfosi per a poder convertir-se en llibre, ha tret la xiqueta que porte dins i, m'he permés la gosadia de jugar amb tots vosaltres per a contagiar-vos una mica la il·lusió que m'aclapara.

No eixirà a la la llum fins a maig del proper any. Potser penseu que m'he avançat una mica en comunicar-ho, però els qui ja em coneixeu, ja sabeu que la impulsivitat i impaciència són les notes característiques en mi.

Doncs, això, que estic molt contenta!!! I espere que em perdoneu el fet d'haver provocat la vostra intriga d'aquesta manera :)

B7s a tothom !!!

2011-11-24T07:24:00.002+01:00

2011-11-23T00:41:00.001+01:00

2011-11-22T07:03:00.002+01:00

2011-11-21T14:10:00.002+01:00

20 N

2011-11-20T12:26:00.004+01:00

I el que ens queda a partir del 20!!!

"Defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar".
Hipàtia d'Alexandria (Egipte 370 - 415)

I si no pensem tant, què? Això hauria de fer jo que semble una trompa amb el fil sempre a punt per posar la ment en acció!!!

Ai las!!! Esperem que les ments pensants puguen redirigir les seues reflexions, no pensen tant i ens pugam lliurar de l'incommesurable Diluvi Universal que ens amenaça.

RECITAL D' HAIKUS

2011-11-19T15:04:00.004+01:00

UNA BONA OPCIÓ PER A COMBATRE EL 20 N COM DIU XAVI !!!

MOLT IMPORTANT: Hi ha una errada al cartell, l'adreça és Ramón de Campoamor, 91 de València.

UN DISSABTE MÉS

2011-11-19T10:18:00.002+01:00

Clareja la fosca amb resplendors malva, la cambra nua i buida, crida la teua ombra, mentre a fora, l'alba, li dóna pas a un dia més. Un carnestoltes d'absències, embolica el meu cos, i embulla els meus dits amb els cabells d’una despentinada lluna.

Contemple, emboirada per dolls de llàgrimes de gebre, des d’un cristall glaçat, com les petites flors, condemnades a pastura, desfan els seus pètals.

I així comença una vegada més aquest dissabte, un dissabte més, un dissabte fred i somnàmbul entre un feix de convergents solituds embolcallades amb el NO-RES

SORPRESA DE KAIRO EN LA PRESENTACIÓ DE BESLLUM

2011-11-18T16:54:00.000+01:00

Neus Sangüesa Nuria, De Vuyst M Ángel bBiz, Francesc Ferrer i jo

SENSE PARAULES, EM VA DEIXAR TOTALMENT EMMUDIDA!!!
MIL GRÀCIES A TU, MIGUE!!!

I com sé que aquesta nit entraran per primera vegada al Teler M J and Tous company i encara no han escoltat Voldria, doncs ací vos el deixe!!!

HOMENATGE A MONTSERRAT ROIG

2011-11-10T00:40:00.000+01:00

Imagine que seré una més d'entre tants altres que han escollit aquesta novel·la guardonada amb el Sant Jordi en el seu moment i no serà res estrany. A mi, almenys, de tota la gran obra de Monserrat Roig, El temps de les cireres, és la que més m'ha impactat sempre com a lectora, sense menysprear la resta, és clar.

Una novel·la tan sucosa com el seu títol, que com tots ja sabem està tret del poema de Jean Baptiste Clément, que és tot un simbolisme de l'inocent paradís de la infantesa, la primavera de la felicitat, el desig de tothom de que hi arribe el seu temps de les cireres: "Quan vos en serez au temps des cerises / Vous aurez aussi des chagrins d’amour." Ai, les cireres! Tota una sensualitat la d'aquesta fruita que regalima a dolls la suau dolçor en esclatar en la boca com la del brogit del capoll que s'obri al vel d'una nit de blanca rosada. I així el conjunt d'aquesta novel·la que amb la tendresa de l'amor s'enfronta a la negra fenedura i esvoranc del neguit, angoixa i dessassossec del temps en què està ambientada, el temps de posguerra.

Us deixe doncs, aquest xicotet fragment per recordar-la en aquest magnífic homenatge, que ja des de fa uns dies s'escampa pertot arreu de la xarxa.

I també un dibuix genial de Carme Rosanas

BESLLUM A GUADASSUAR

2011-11-06T09:15:00.004+01:00

Neus i Núria, dues col·laboradores molt especials

Kairo i la seua força musical

L'antic convent de Guadassuar, convertit ara en centre cultural, és el lloc que hem escollit per reunir-nos el proper 11/11/2011 a les 19:00 de la vesprada i compartir de la manera més agradable que ens siga possible, música, vers i cant.

Presentaran el poemari Miguel Ángel Briz, amic i company amb qui sempre he compartit inquietuds literàries i Francesc Ferrer, l'editor.

Comptarem també amb l'especial suport de Neus i Núria, dues alumnes amb un sisé sentit dintre del món de literarura i la música, que m'acompanyaran en la lectura dels versos, i amb la entranyable carícia musical de kairo, que participarà en la presentació de Besllum, per primera vegada en viu i en directe.

Vos esperem el proper divendres al C/ Sant Josep nº1 de Guadassuar (València)

CAFÉ "DAMINICAL"

2011-11-05T18:20:00.002+01:00

Com diu Neus, demà café "daminical" al Casino Lliberal d'Algemesí. Tot el qui ho entenga i es considere apte per a vindre al cafenet del diumenge, allí estarem a partir de les 16:00 de la vesprada. Els amics dels amics també seran ben rebuts, i qui diu els amics, diu les amigues i les amigues de les amigues, que no vull que se me titlle de emprar un llenguatge sexiste.

Doncs, això no cal parlar-ne més, i si no s'apunta ningú, almenys Neus i jo allí hi serem!!!

UN SOMNI

2011-11-05T01:44:00.007+01:00

Allò que fa especial els somnis, és que escapen a les regles de la raó i entren en dimensions que escapen al seu control. Si aquest que he tingut hui, no sé per on agafar-lo, el que encara em deixa més descol·locada és que a més a més, l'he tingut en castellà i açò és la primera vegada que em passa!!! I ací que el deixe per a que no se m'esborre de la ment abans de fer-ne la traducció pertinent!!!

Había oscurecido más pronto de lo normal aquella lejana noche otoñal que ahora recuerdo con cierta nostalgia y un súbito miedo se apoderó de todo mi ser cuando al apearme en la estación de Flandes, me encontré totalmente sola en medio de la algarabía general de gente sin rostro, que deambulaba bajo la tenue luz mortecina del lugar. Nadie, no había nadie que me esperara. Unas horas de retraso por problemas técnicos en el último momento, me dejaron en la más absoluta soledad en una gran y desconocida ciudad, mi ciudad, la ciudad de mis sueños, a la que siempre había deseado ir.

Toda la libertad que había experimentado durante el trayecto en tren, se disipó en cuestión de segundos. El cansancio del viaje, los nervios de los preparativos y las dudas se acrecentaron hasta el punto de sentir todo mi cuerpo flotando en una especie de parálisis infernal. Quise volver, retroceder al punto de partida y olvidar los glamurosos y excitantes asuntos que me habían llevado hasta allí. Sin embargo me agarré con fuerza al equipaje y con una decisión inusual en mí, me dispuse a seguir el rumbo de la gran masa urbana que trajinaba por allí. Un taxi me llevó a mi destino, y perdida en un torbellino de confusión, me tendí en la cama, rodeada por las cuatro paredes de la habitación número ocho del lujoso y céntrico hotel que me habían recomendado. Al cerrar los ojos mil dudas e incertidumbres sobrevolaron por el laberinto de mis temores hasta que una suave brisa de mar, un aire agradable y fresco entró por mis pulmones. El olor a salitre, inundó toda la estancia, convirtiendo todas aquellas sensaciones confusas en una tranquila paz interior que me sumió en el más profundo de los sueños.

Al día siguiente, cuando desperté, corrí hacia la ventana y ante mis ojos se levantó una enorme mole de edificios dormidos. No había ni rastro de mi playa. Pero a lo lejos pude divisar una silueta, que a medida que avanzaba, mostraba su esplendorosa sonrisa. Desapareció toda señal de incertidumbre y temor, se desvaneció la borrachera de mi furibunda soledad y me sentí nuevamente mecida por las olas del mar.

ELS BANCS

2011-11-01T09:25:00.003+01:00

Traducció al valencià de l'original en castellà de la pàgina Democracia Real ya

LA MENT

2011-10-30T10:04:00.000+01:00

LA POR I EL CAFÉ

2011-10-29T18:31:00.004+02:00

La por és la meua companya més fidel, mai no m'ha demanat permís per anar-se'n amb altre.

El miedo es mi compañero más fiel, jamás me ha engañado para irse con otro. (Woddy Allen )

Estava pensant concretament en aquest sentiment universalment compartit per la gran majoria de la gent, la por, eixa ombra negra que es projecta sobre les nostres passes i ens envolta com una aura, controlant en tot moment la nostra impulsivitat i frenant qualsevol tipus d'acció que s'escape de les normes socialment acceptables, i així mantenir l'equilibri emocional a ratlla, quan en clicar sobre la cita Woody al face, m'ha eixit ni més ni menys allò que traginava pel meu cap.

Aquesta vegada, no la vull amb mi, així que la desterre per uns dies i me'n vaig a pendre café!!! Sí, he dit bé, CAFÉ!!! Tot i que en sóc addicta, de vegades no és que em fa por, més aviat em dóna pànic. Però en algun moment li haurem de fer el salt a questa fidel companya, oi??? Doncs ja ha arribat el moment!!!

AI...SOSPIR...

2011-10-28T19:46:00.001+02:00

Sospire per tu

que no em coneixes

i en silenci m'aculls

quan sense embuts despulle la veu

i et murmure a cau d'orella

els dolços deliris

que ensucren els meus somnis.

Sospire per tu

de nit i de dia

assaborint el café dels teus versos

mentre remene la tassa.

Sospire per tu

sota el fred llençol

que cobreix les gèlides llunes,

mentre t'allunyes de mi.

Sospire per tu

que embastes amb mel la llarga nit,

mentre brisall a brissall

reescric el poema.

Sospire per tu,

sospire i sospire...

per tu...

i amb tu.

Proposta de No-aniversari

2011-10-25T00:17:00.003+02:00

Mara, com Alícia, té un somnis d'allò més estrafalaris i extravagants i canvia al seu antull la realitat d'un món que li ve una mica gran. Li agrada jugar amb les paraules i per això s'ha fet amiga de Zanco Panco, i li ha semblat genial la seua proposta, així que com ell fa normalment, ha decidit rebre un regal cadascun dels 364 dies de l'any pel seu No-Aniversari i no celebrar el seu natalici.

Fantàstic, veritat??? Doncs això, jo també m'apunte a les seues ocurrents bajanades i aquest és l'últim aniversari que compartisc amb els amics. Així que d'ara endavant, ja ho sabeu!!! S'accepten regals qualsevol dia de l'any menys el 25 d'octubre.

Ara bé, això serà a partir del 26, eh!!! Aquest any encara faig gala de normalitat i qualsevol detall serà ben rebut!!!

Ai, l'adolescència

2011-10-16T19:15:00.014+02:00

Què fàcil contemplar
aquells rossos cabells
i aquelles dues gotetes de mar
eixerides i resplendents
que cercaven sempre la meua veu
quan somrient et bressolava
i t'acaronava les galtetes.

Què fàcil mimar aquell xiquet,
sempre alegre i juganer,
que ens agafava la mà
quan passejàvem
sota dos sols immensos
que irradiaven dolls de llum
en la seua careta nevada
per entre la daurada
cabellera esvalotada

I què difícil descobrir l'home
que defuig les meues carícies
i que simulant fortalesa
s'acull en la cuirassa del silenci,
ocultant sota les negres pupil·les
dubtes d'aparent fermesa.

Què difícil i què fàcil
quan desproveït de màscares
em somrius i te n'adones
que sempre, esperant
dels teus llavis històries
i petons,
i estimant-te
com ets ara, ací em tens.

Super Pop

2011-10-16T08:56:00.000+02:00

Llums en el cavallet - Cuqui Guillén - Cap. 14

El Casino Liberal d'Algemesí acull fins al proper 25 de novembre, l'exposició pictòrica de Cuqui Guillén, gran diva de l'Art Pop ací a València.

Més enllà de la seua trajectòria dintre de l'equip "Límite", Cuqui ens ofereix des del 2002 uns treballs individuals totalment innovadors, la plasticitat dels quals endinsa l'espectador en l'obra fins al punt d'interioritzar les seues més intimes sensacions i apropiar-se-les, perquè la seua percepció, sempre revestida amb aires nostàlgics, traspassa el llindar del formalisme visual, i transpua una sensibilitat sense límits, en la qual l'espectador es troba immers sense adonar-se'n i, es transllada a l'univers familiar i al món de la infantesa que sobresurt d'entre un mar d'imatges seleccionades molt acuradament, que evoquen al temps que recreen escenes que perviuen en la memòria generacional, relacionades amb el seté art i amb el camp de la publicitat, remetent-nos a planols situats en un temps i un espai compartit amb l'artista.

Si cliqueu a l'enllaç podreu escoltar un documental molt extens sobre la seua obra en veu pròpia, i en la d'altres artistes contemporanis.

Blog de Juan Fernández: El ilusionista

2011-10-15T08:30:00.000+02:00

Blog de Juan Fernández: El ilusionista

LA MALA REPUTACIÓN

2011-10-12T17:28:00.008+02:00

" ¿Que es el 12 de Octubre hoy?:
en mi camita yo me estoy
y si suena la musicá,
yo, ni me viene ni me va.
Y no sé que a nadie le perjudique
porque a los desfiles no me dedique..."

En un día com aquest poca cosa podem dir que no s'haja dit ja, així que ho deixe tot en la lletra de Brassens i la veu del meu estimat amic Antonio Selfa, a qui tot i viure ací ben a prop, fa un muntó de temps que no veig.

No és que l'entrada siga un reclam per quedar amb ell, però tampoc no estaria mal que si la llig s'hi passege algun dia pel col·legi, que allí el rebrem amb els braços ben oberts.

MIG PA I UN LLIBRE

2011-10-09T18:08:00.000+02:00

Discurs de Federico García Lorca en inaugurar la biblioteca del
seu poble amb plena vigència 80 anys després.

Al·locució de Federico García Lorca al poble de Fuente Vaqueros (Granada) al setembre de 1931:

"Quan algú va al teatre, a un concert o a una festa de qualsevol índole que siga, si la festa és del seu grat, recorda immediatament i lamenta que les persones que ell vol no es troben allí. «El que li agradaria açò a la meua germana, al meu pare», pensa, i no gaudeix ja de l'espectacle sinó a través d'una lleu malenconia. Aquesta és la malenconia que jo sent, no per la gent de la meua casa, que seria xicoteta i dolenta, sinó per totes les criatures que per falta de mitjans i per desgràcia seua no gaudeixen del suprem bé de la bellesa que és vida i és bondat i és serenitat i és passió.

"Per açò no tinc mai un llibre, perquè regale cada llibre que compre, que són infinits, i per açò estic ací honrat i content d'inaugurar aquesta biblioteca del poble, la primera segurament en tota la província de Granada.

"No solament de pa viu l'home. Jo, si tinguera fam i estiguera desvalgut en el carrer no demanaria un pa; sinó que demanaria mig pa i un llibre. I ataque des d'ací violentament als qui solament parlen de reivindicacions econòmiques sense nomenar mai les reivindicacions culturals que és el que els pobles demanen a crits. Bé està que tots els homes mengen, però que tots els homes sàpien. Que gaudisquen tots els fruits de l'esperit humà perquè el contrari és convertir-los en màquines al servei d'Estat, és convertir-los en esclaus d'una terrible organització social.

"Tinc molta més llàstima d'un home que vol saber i no pot, que d'un famolenc. Perquè un famolenc pot calmar la seua fam fàcilment amb un tros de pa o amb unes fruites, però un home que té ànsia de saber i no té mitjans, pateix una terrible agonia perquè són llibres, llibres, molts llibres els que necessita i on estan aqueixos llibres?

"Llibres! Llibres! Ací una paraula màgica que equival a dir: «amor, amor», i que devien els pobles demanar com demanen pa o com anhelen la pluja per als seus conreus. Quan l'insigne escriptor rus Fedor Dostoyevsky, pare de la revolució russa molt més que Lenin, estava presoner en la Sibèria, allunyat del món, entre quatre parets i tancat per desolades planes de neu infinita; i demanava socors en carta a la seua llunyana família, només deia: «Envieu-me llibres, llibres, molts llibres perquè la meua ànima no fine!». Tenia fred i no demanava foc, tenia terrible set i no demanava aigua: demanava llibres, és a dir, horitzons, és a dir, escales per a pujar el cim de l'esperit i del cor. Perquè l'agonia física, biològica, natural, d'un cos per fam, set o fred, dura poc, molt poc, però l'agonia de l'ànima insatisfeta dura tota la vida.

"Ja ha dit el gran Menéndez Pidal, un dels savis més vertaders d'Europa, que el lema de la República ha de ser: «Cultura». Cultura perquè només a través d'ella es poden resoldre els problemes en què avui es debat el poble ple de fe, però mancat de llum".
(A PUNT DE COMPLIR-SE 80 ANYS D'AQUELL DISCURS,
QUALSEVOL SEMBLANÇA AMB L'ACTUALITAT, NO ÉS PURA COINCIDÈNCIA)

La immortalitat dels clàssics

2011-10-07T11:03:00.002+02:00

Un escrit d'un estimadíssim amic blocaire, que espere ben aviat isca a la llum, ha redirigit les meues lectures cap a l'intimisme líric de Bécquer. Sense saber com, m'he submergit en el seus univers poètic i m'ha cridat l'atenció un dels seus poemes per la seua aparent senzillesa, senzillesa que encobreix una gran complexitat dins del simbolisme del llenguatge, que se'ns presenta d'allò més suggeridor. Un pessimisme subjacent es passeja per les diferents edats de l'ésser en el transcurs de la seua vida, que té com a meta final l'inevitable oblit que arrecerarà una pedra solitària sense inscripció alguna (la mort). Malgrat açò el jo líric mai deixa de preguntar-se pel sentit de la existència humana, intentant trobar una resposta al seu pas per un món en el qual es troba totalment desencaixat.

Aquest és el poema que m'ha captivat, la Rima LXVI, i ací vos la deixe:

¿De dónde vengo?... El más horrible y áspero
de los senderos busca:
las huellas de unos pies ensangrentados
sobre la roca dura;
los despojos de un alma hecha jirones
en las zarzas agudas
te dirán el camino
que conduce a mi cuna.

¿Adónde voy? El más sombrío y triste
de los páramos cruza;
valle de eternas nieves y de eternas
melancólicas brumas.
En donde esté una piedra solitaria
sin inscripción alguna,
donde habite el olvido,
allí estará mi tumba.

JO TAMBÉ SÓC MESTRA

2011-10-02T09:40:00.002+02:00

"Aqueixos bojos que ensenyen. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns ixen d'hora al matí i estan en el col·le una hora abans,uns altres ixen del col·le una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden acudir a una altra hora, uns altres recorren tots els dies més de 100Km . Estan bojos.
A l'estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seues classes, preparen tasques per al curs següent. A l'hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimó en les butxaques, uns altres, una botella d'aigua al seu costat. La seua gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, a voltes forcen la veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il·lusió. Jo els he vist, no estan bé del cap. Ixen d'excursió amb els seus alumnes i s'encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra. Què serà d'ells i elles. A la nit somien amb el col·legi, se'ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la vesprada anterior en sa casa. Són dones i homes, casats, solters,...de diferents edats, però a tots els apassiona el seu treball, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d'ells ciutadans competents. Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Algunes persones, la gran majoria, diuen d'ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seua nòmina perquè la seua passió per l'ensenyament els converteix en cecs i no pensen en fets materials com els diners. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi haja pares que no els valoren, els critiquen i fins i tot els lleven autoritat, (a voltes fins i tot els ho agredeixen), però ells segueixen endavant. Estan malament; a les vesprades queden per a fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per a reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seues experiències educatives, que es frustren quan no ixen les coses com esperaven, que se n'alegren quan els seus alumnes avancen. Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d'alguns d'ells que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d'alè; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.

Traducció de la crida feta des del face!!!

A un amigo muy especial

2011-10-02T08:21:00.000+02:00

Alberto Villén Pinila, mi amigo, el Poeta de Orihuela

Muy pocos de mis amigos virtuales han llegado a alcanzar el grado máximo a que se puede ascender desde el estado de abstracción. Convertirse en amigo real resulta difícil por motivos de distinta índole, entre los que sin duda alguna es un factor determinante la distancia que nos separa, o el desequilibrio existente entre la imagen que nos habíamos hecho de ellos, muchas veces falseada y tamizada por el entorno virtual, y la real.

El caso de Alberto es difícil de explicar, nos conocimos primero en un Carpe sin apenas entablar conversación alguna, pues la disposición de nuestros cuerpos en el "éter" nos lo impedía. Sin embargo desde un principio, nos dimos cuenta de que aquellos improntos de conversación baldía no podían quedar en el aire, en un intento de atrapar el viento sin conseguirlo, así que después de salir disparatadas del local y sin apenas despedirnos de nadie por no interrumpir las lecturas, lo primero que hicimos "las tres musas deorbitadas" fue localizarle vía face y blogger. Entablamos un magnífico juego de comentarios y complicidades poéticas y tuvo que pasar mucho tiempo hasta encontrarnos de nuevo en el recital de nuestro querido Antonio Selfa. A partir de ese momento, intensificamos lazos de amistad virtual e intentamos coincidir en la medida de lo posible en algún que otro evento, ya fuera en Valencia o en Teruel. Todavía recuerdo el día que me telefoneó por sorpresa y reconocí de inmediato su voz. Daba saltos de alegría por casa diciéndole a todo el mundo que era ALBERTO. No hace falta que os explique como me miraban los demás, que en aquel momento no tenían ni idea de quien era.

Y aunque parezca que exagero cuando digo que personas como Alberto son únicas, no miento lo más mínimo porque los que lo conocen saben que es como un viejo roble que hecha raíces por donde pasa, de los que está sin estar, de los que con una sola mirada lo dicen todo, te reconfortan y te hacen sentir bien. Y vaya, llegados a este punto alguien va a pensar que estoy ENAMORADA, pues sí, lo confieso, lo estoy, como todos ¿Y quién no lo está? que le pregunten a Neus o a Amparo, hasta incluso, yo diría que se ha metido a Javier en el bolsillo!!! Se trata de un amor sincero, de igual a igual, un amor que se detiene en el tiempo y se deja acariciar.

Hoy al pasar por su blog, me ha resultado imposible no comentar, pues había dejado un poema de los que cala en lo más profundo de nuestro ser. Por ello quisiera dedicarle los versos que allí he creado y abrir nuevas sendas por donde pasear con él.

A Alberto Villén, el Poeta de Orihuela.

Bostezos del ayer

se asoman entre neblinas

disipando los temores adormecidos

y los silencios que los envuelven.

Entre rendijas se cuelan,

avanzan al compás de nuestros pasos,

pasos tristes y solitarios,

que al despertar encuentran el camino,

un camino manso y limpio,

un camino tuyo y mío

bordeado de hiedra verde

hiedra que trepa por el muro agreste

que recubre de esperanza los ojales del vacío,

y resquebraja los visillos de la nada.

A J F

2011-09-24T08:46:00.007+02:00

Seguint els consells d'Ana Muela Sopeña, que ha insistit molt, via gmail, amb la meua reincorporació blocaire, reinicie ara l'activitat per a no perdre el contacte amb tots els amics lectors, pero sense perdre'm pel laberint dels comentaris. Vos aniré llegint en la mesura que em siga possible, però els nous projectes on m'he capbussat, m'impediran la participació activa en els vostres blogs. Intentaré deixar algun apunt del que vaig fent el cap de setmana.

Vos deixe una recomanació lectora en forma de Tanka

A J F després de la la relectura de Punto de Fuga ( La sonrisa de Buster Keaton)

Tamborileo

de lluvia, insistente,

que sin cesar
despierta las ausencias
hilvanando silencios.

Repiqueteig
de pluja, insistent,
que sense treva
desperta les absències
embastant el silenci.

Punto de fuga és un dels relats que sense cap mena de dubte desborda una gran tendresa i sensibilitat i que cala profundament en els ulls del lector.
M'he concedit el plaer, sense permís algun, de transformar el sentiment que desprèn en forma de Tanka i fins i tot utilitzar algunes de les paraules pròpies de l'autor en aquest relat . Espere haver pogut traçar en aquests esbossos lírics l'essència de la història narrada.

Tot i això, res millor que la lectura del relat original. Ací vos deixe les dades del llibre per si el voleu aconsegir i també l'enllaç d'una llibreria online:

Autor: Juan Fernández Sánchez
Llibre: La sonrisa de Buster Keaton
Editorial: Editora regional de Extremadura
Col·lecció: Vincapervinca

COMIAT

2011-09-14T20:08:00.000+02:00

Nous projectes reclamen tot el meu temps, així que no em queda altra que acomiadar-me del blog, no sé si definitivament, o si per una llarga temporada.

Ha estat un gran plaer compartir vivències amb tots vosaltres.

Moltes gràcies a tothom i fins sempre!!!

Bes

2011-09-14T16:02:00.002+02:00

Jugant amb haikus , acròstics i besos de paper açò és el que m'ha eixit:

Bel·ligerant,
El roig verí dels llavis
Sadolla el goig.

El lirisme de l'alfabet ( Alberti)

2011-09-13T19:32:00.002+02:00

Lirismo del alfabeto: Rafael Alberti from conbuenaletra on Vimeo.

TRENS

2011-09-13T12:09:00.003+02:00

Un nou repte aquest curs escolar que comença, m'ha fet endinsar-me novament, després de molts anys als poemes d'Alberti, poeta amb qui he iniciat el nou blog escolar per a l'assignatura de castellà al tercer cicle de primària. Enfocar la trajectòria d'aquesta gran ploma dintre de la mirada dels infants és una tasca complicada, però no exempta d'entusiasme. L'han rebut amb molta il·lusió i ben aviat s'han fet amics seus, intentant acompañar el lirisme i expressivitat del poema A Volar! amb d'altres que intenten transmetre la sensibilitat i el respecte envers la natura.

D'entada em vaig espantar una mica quan vaig rebre la notícia que aquest any el castellà el donava jo, però puc ben assegurar que està resultant un gran plaer impartir-lo. Això sí, no cal dir-vos que tire molt en falta la meua assignatura predilecta, cosa que intente solucionar fent activitats on es treballen estructures comunes a les dues llengües.

Vos deixe un intent de traducció i un vídeo musicat per Monera.

TRENS

Tren del dia, detingut
davant el card de la via.

—Cantinera, xiqueta meua,
se'm queda el cor
al teu got d'aigua freda.

Tren de nit, detingut
davant el sabre blau del riu.

—Pescador, barquer meu,
se'm queda el cor
al teu vaixell negre i fred.

TRENES

Tren del día, detenido
frente al cardo de la vía.

—Cantinera, niña mía,
se me queda el corazón
en tu vaso de agua fría.

Tren de noche, detenido
frente al sable azul del río.

—Pescador, barquero mío,
se me queda el corazón
en tu barco negro y frío.

SOCIETAT MUSICAL DE TOUS AL PALAU DE LA MÚSICA

2011-09-12T18:25:00.013+02:00

Piano, flautes, oboès, clarinets, fagot, saxofons, trompetes, filscom, trompes, trombons, bombardins, tubes, contrabaix i percussió van omplir ahir la sala del Palau de la Música de València, dirigits per Eduardo Sala, director de la banda Musical de Tous.
Composicions que evoquen cants i danses valencians amb fragments de gran lirisme i expressivitat, sols de saxo combinats amb un jovial vals al més pur estil vianés, un concert per a piano i banda de la mà de Telmo Gadea, escenes d'acció aconseguides a través dels instruments de metall i percussió entrelligats a la fluïdesa mecànica dels vents, transmetent lluites mitològiques gregues entre Odin Thor o Loki, estils musicals evocant paisatges de Mèxic i Califôrnia, l'himne Regional... i destacant per damunt de tot, l'estrena del Pasodoble Beatriz Belda, que el director de la banda va compondre en merescudíssim homenatge a la nostra benvolguda AMIGA, companya i professora del Ceip Santa Bàrbara de Tous i de l'Escola Musical "Educandos".
Un dia ple d'emoció i records que compartírem amb el cor a la mà mitjançant l'únic mitjà de comunicació que fa possible la completa compenetració de tots els allí presents, el llenguatge musical.

Foto de M A Briz García

La rel del vent

2011-09-11T11:47:00.001+02:00

Descabdellat
en
l'onada
del
cos
es
fon
el
vent.

Pessoa

2011-09-11T10:15:00.000+02:00

Can vei la lauzeta mover

2011-09-10T07:46:00.015+02:00

CAN VEI LA LAUZETA MOVER

Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra·l rai,
que s'oblida e·s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion!
Meravilhas ai, car desse
lo cor de dezirer no·m fon.
Ai, las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no·m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se·m tolc, no·m laisset re
mas dezirer e cor volon
Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi·m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.
De las domnas me dezesper;
ja mais en lor no·m fiarai;
c'aissi com las solh chaptener,
enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c'una pro no m'en te
vas leis que·m destrui e'm cofon,
totas las dopt'e las mescre,
car be sai c'atretals se son.
D'aisso.s fa be femna parer
ma domna, per qu'e·lh o retrai,
car no vol so c'om deu voler,
e so c'om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
et ai be faih co·l fols en pon;
e no sai per que m'esdeve,
mas car trop puyei contra mon.
Merces es perduda, per ver
(et eu non o saubi anc mai!),
car cilh qui plus en degr'aveI,
no·n a ges; et on la querrai?
A! can mal sembla, qui la ve,
qued aquest chaitiu deziron
que ja ses leis non aura be,
laisse morir, que no l'aon!
Pus ab midons no·m pot valer
precs ni merces ni·l dreihz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no·lh o dirai.
Aissi·m part de leis e·m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no·m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.
Tristans, ges no·n auretz de me,
qu'eu m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e·m recre,
e de joi e d'amor m'escon.

BERNAT DE VENTADORM

Can vei la lauzeta mover, una magnífica creació de Bernart de Ventadorn, que sens dubte podem catalogar com cançó. I així ho demostra aquesta versió musicada de l'exel·lent composició del segle XII, que actualment podem escoltar com si mai hagués passat el temps.

Can vei la lauzeta mover presenta un contrast entre l'alegria i insatisfacció i també entre delicadesa i l'insult. L'ordre de les estrofes no és igual en tots els manuscrits però això no impedeix que siguen perfectament recognoscibles les tres parts bàsiques de la cançó trobadoresca: exordio, exposició i fi.

La primera estrofa és una renovació de l'exordio primaveral com ens indica Martí de Riquer. Una renovació que es presenta de foma dinàmica mitjançant l'alosa, que impregna la natura d' alegria i dolçor.

L'exposició es desenvolupa entre estrofes II i VI i en ella l'alegria primaveral de la primera estrofa queda contraposada per la insatisfacció, de les paraules delicades es passa al desncís pel rebuig de l'estimada i s'introdueix un canvi en l'estat anímic.

La fi correspon a les estrofes VII i VIII i última: silenci; i expressen les actituds que pren el poeta davant la fredor de l'estimada que no li correspon.

En l'última estrofa el lector es troba amb el senhal, un pseudònim emprat per a ocular el nom real de l'estimada amb el propòsit de no revelar l'adulteri.

S'han realitzat molts estudis per esbrinar la seva veritable identitat, no obstant això, tots aquests intents de desemmascarar qui es troba sota el pseudònim no semblen haver arribat a una conclusió definitiva.

FONTS: Martí de Riquer. Història de la literatura catalana.

JA ESTEM EN FESTES!!!

2011-09-07T23:24:00.002+02:00

Més enllà del seu caràcter religiós, la processó d'Algemesí, es converteix any rere any en una gran manifestació de les arts. Segons Ovidi "art est celare artem" ( L'art és amagar l'artifici) i en aquesta festa tot es fa de la forma més humana i natural possible, no hi cap mena d'artifici. La força i unió d'un poble, que troba en els balls tradicionals la seua pròpia identitat es converteix en tota una peça d'art.

Contemplar-la es tot un espectacle de llun, música, dansa, color i calor humà. Cada segon és únic i irrepetible, perquè l'espectador es transforma en un participant més. Uns col·laboren de forma activa, altres ho fan de manera callada i silenciosa emocionant-se en sentir un toc de dolçaina o tabalet, o en contemplar l'escenari de la plaça, engalanat per una gran barreja de torres humanes, danses i balls que tots a una ens deixen sentir el cor bategant i ple de vida d'aquesta gran festa.

HOMENATGE A LABORDETA

2011-09-07T07:46:00.005+02:00

Foto de Misha Barberà proporcionada per Neus Asensi

A Jordi Dorca per la seua participació en l'homenatge a Labordeta.

I a Neus Asensi per animar-nos a tots.

Blaus i afables,
encara onegen lleus records meus
en les benvolgudes vides
de Jorcas a viva llum.

Com en un llenç,
somnis d'alegria i de plàcids vespres
il·luminen a brisalls
els meus poemes de cristal·lina veu.

I així els sent i els guarde jo.
Com una moixana, els versos meus d'ahir.
Entre les meues mans, els pobres versos meus de sempre.

En aquestes mans
que sense pressa
ací estan.

Mans teues, mans meues.
Mans entre mans
que tant vos volen.

Mans de cerç que em bressolaren
contra pors i destrellats. I mans tendres
que com llavor
a mil pluges sense desassossec
em llançaren.

I així doncs
vos vull i vos espere:
tant
com un fulgor de pedra antiga,
tant
com una nit que desolada
no siga,

i en una terra, vos dic,
que a la fi hi pose llibertat.

Poema de Jordi Dorca Dorca.
Traducció de Joana Navarro

VERSIÓ ORIGINAL

Azules y apacibles,

aún cumbrean mis recuerdos leves

en las estimadas vidas

de Jorcas en luz.

Como en un lienzo,

sueños de alborozo y de quieta tarde

alumbran por retazos

mis poemas de clara voz.

Y así los siento y los guardo yo.

Como un arrullo, mis versos de ayer.

Entre mis manos, mis pobres versos de siempre.

En estas manos

que sin prisa

están aquí.

Manos tuyas, manos mías.

Manos entre manos

que tanto os quieren.

Manos de cierzo que me acunaron

contra miedos y sinrazón. Y manos tiernas

que como una siembra

a mil lluvias sin zozobra

me arrojaron.

Y así pues

os quiero y os espero:

tanto tanto

como un fulgor de piedra antigua,

tanto tanto

como una noche que en desolación

no fuera,

y en una tierra, os digo,

que al fin ponga libertad.

Jordi Dorca Dorca

TRISTOR D'AIGUA/ TRISTESA D'AIGUA/ TRISTEZA DE AGUA

2011-09-06T09:38:00.005+02:00

A Ana Muela Sopeña, per les dèries poètiques compartides

TRISTOR D'AIGUA

Entre la pluja,
l'esguard de l'oblit.
Tristor d'aigua.
Records d'infantesa
amb botes entre els tolls.

Poema d'Ana Muela Sopeña amb traducció lliure al català: Joana Navarro

*****

TRISTESA D'AIGUA

Entre la pluja,
la mirada d'oblit.
Tristesa d'aigua.
Records de la infantesa
amb botes entre tolls.

Poema d'Ana Muela Sopeña amb traducció, seguint la mètrica, al català: Joana Navarro

VERSIÓ ORIGINAL

TRISTEZA DE AGUA

Entre la lluvia,
la mirada de olvido.
Tristeza de agua.
Recuerdos de la infancia
con botas entre charcos.

Ana Muela Sopeña

S'albufera

2011-09-05T09:28:00.002+02:00

ESCANELLAS, Jaume. S'albufera ( Oli sobre tela 1997 )

A Jaume Escanellas, pel seu gran talent pictòric

Amb pulcres pinzellades,
juga amb llums i boirina
aquesta joia de la natura.

Al cel,
blancs i ocres s'hi conjuguen.
A l'aigua,
els reflexos entre l'escuma.
A la marjal,
l'espiga daurada s'hi pentina.

Tot un espectacle ens convida
i ens travessa la retina.

En contemplar tan gran meravella,
la paraula queda arraulida
sota l'embruix de colors,
emmudida i seduïda.

FESTA ESTELLÉS A ALGEMESÍ

2011-09-04T09:35:00.016+02:00

Sons de dolçaina i tabalet, acompanyats per les veus poètiques d'Algemesí, ompliren ahir els carrers del poble en commemoració de la festa Estellés. Capficada com estava amb la meua nova dèria no en tenia ni idea de la celebració. En sortir al carrer i adreçar-me cap al Pere, lloc de trobada amb els amics, em va sorpendre Vicent Nàcher, entre una comitiva que portava la mateixa direcció que nosaltres. Molt afectuosament, em saludà i em posà al corrent de l'esdeveniment, animant-me a seguir amb ells, cosa que em resultà impossible perquè ja havia quedat amb altra gent, però vaig poder gaudir per uns moments la magnífica lectura que va fer Joan Paredes a la porta de la llibreria Samaruc. Així que encara puc fer ressò, ací a la xarxa de la Festa Estellés a Algemsí, deixant-vos Testament mural, un poema una mica pujadet de to, que Paredes va llegir. Des d'allí continuaren cap a la Casa Cantonera i altres llocs emblemàtics del poble. Va ser una llàstima no poder fer l'itinerari complet, però el proper any no me'l vaig a perdre, perquè V. Nàcher, m'ha promés donar-me la veu d'alarma a temps!!!!

Testament mural

...de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

2011-09-03T19:42:00.002+02:00

A Helena Bonals, L'Èrato de la poesia lírica,

per la seua generositat envers els meus versos.

A Helena Bonals

Quan tot es fa fosc,

les gavines semblen versos,

el mar, poesia.

Oda al llibre / Oda al libro

2011-09-03T16:13:00.005+02:00

A Juan Fernández, per la seua insuperable prosa

Full rere full
entre fins retalls lírics
pintes la prosa.
I fulgurants, les lletres
bateguen als meus ulls.

A Juan Fernández, por su insuperable prosa.

Hoja tras hoja,

entre retales líricos,

pintas tu prosa.

Fulgurantes, sus letras

palpitan a mis ojos.

Man in dark ( Paul Auster)

2011-09-02T16:42:00.008+02:00

Una historia de un realismo desgarrador, entrelazada con otra totalmente surrealista, que desmiente las propias declaraciones sostenidas por Auster, en una entrevista de prensa previa a la aparición de esta novela, en la que argumentaba que ya lo había contado todo, que le quedaba poco que decir.

El miedo a pensar en la desoladora estampa familiar de August Bill, un viejo anciano viudo, accidentado, que vive sentado en una silla de ruedas con su hija (que ha sido abandonada por su marido) y su nieta (que vivió el asesinato de su esposo en la distancia a través de un vídeo emitido por la televisión) le lleva a inventar historias por la noche, y a ver películas de forma convulsiva, con su nieta, durante el día y, así evadir cualquier pensamiento relacionado con la realidad.

Entre las historias narradas, destaca la de Owen, un hombre que aparece en un agujero oscuro, a quien August dota de vida, dándole como misión terminar con su vida, la de August, como condición indispensable para que termine la guerra de EEUU.

De ésta manera Auster consigue unir dentro de un mismo todo conglomerado, realidad y ficción y adentrarnos por los enigmas morales que debe resolver Owen.

La intensidad del relato, centrada en un principio en la historia fantástica va progresando paulatinamente hacia la real y el lector va empatizando con la vida de August, que finalmente se quita el velo de los ojos y, con la ayuda de su nieta empieza a aceptar su propia realidad asumiendo que la vida existe, que no todo ha terminado y que debe seguir navegando contra viento y marea.

En mi opinión, una obra que supera los límites de la imaginación y que al mismo tiempo profundiza en los sentimientos más atronadores del ser humano. Una combinación, difícil de encajar sin atentar contra las espectativas del lector que va cruzando laberintos y perdiéndose por derroteros intangibles, para finalmente llegar a buen puerto.

Al teus llavis/ En tus labios

2011-09-01T15:06:00.005+02:00

Als teus llavis,
la paraula lacrada;
als meus
la lleugeresa,
el vers encriptat,
el somni indeleble
de peus alat;
i a les nostres mans,
les cadenes del temps,
l'herència dels anys
escolpida a consciència
entre pedra i cisell.

En tus labios

la palabra lacrada;

en los míos,

la ligereza,

el verso encriptado,

el sueño indeleble

de pies alado;

y en nuestras manos,

las cadenas del tiempo,

la herencia de los años,

esculpida a conciencia
entre piedra y cincel

Moixones/ caricias

2011-08-30T21:14:00.013+02:00

A Jordi Dorca i les seues descobertes.

Entre moixones
M'embaladisc, mirant-te,
escolte el mar.

Murmuris de sirenes

rere el cristall, em prenen.

Entre caricias

me embeleso en tus ojos,

escuchando la mar.

Susurros de sirenas

tras el cristal, me hechizan.

Ps: Sols et dedique l'ús de la paraula en el poema, no el contingut, eh!!!

Emocions/emociones

2011-08-30T12:22:00.004+02:00

Des del turó

cavalquen emocions

amb tinta gris.

Galopen sense treva

cap horitzons deserts.

Desde la cima

cabalgan emociones

de tinta gris.

Galopan incesantes

hacia horizontes yermos.

Aigua de pluja

2011-08-30T09:03:00.000+02:00

Aigua de pluja
perduda sobre la mar.
Naufragi del vers.

NAVARRO, Joana

L'aigua de la pluja contra la del mar: igual que la llum d'una espelma, o de la lluna, contra la llum del sol. Naufragi de l'aigua destil·lada en la salada, de la poesia minoritària, perduda entre la prosa; del sentiment, l'emoció, perduts en l'imperi de la raó. Alguna cosa en queda, malgrat tot, sobretot de nit. Aquest poema és inspirat en el d'Ana Muela Sopeña, "Versos de pluja", que jo he penjat i comentat recentment ( Enllà en la distància /la bellesa de la mar. /Els versos de pluja.)

HELENA BONALS

Aquest haiku és preciós. Els versos naveguen nàufrags enmig de la bogeria moderna. Consum, pressa, velocitat...És com un koan, per a pensar i reflexionar sobre la nostra naturalesa absurda. Estem immersos en allò material, però ens hem allunyat d'allò espiritual. En la vida quotidiana no donem molta importància a la reflexió intimista, al món interior.

ANA MUELA SOPEÑA

Éxtasi/ Éxtasis

2011-08-29T20:41:00.004+02:00

Hi visc a l'ombra
com rosa captiva,
i sense espina.
Embriagada de llunes
t'extasie la vida.

Vivo en tu sombra

como rosa cautiva,

desprovista de espina.

Embriagada de lunas

embeleso tu vida

Llàgrimes/ lágrimas

2011-08-29T14:18:00.005+02:00

En la penombra
els riures foren plors,
plors de cristall.
M'hi faltava el teu frec
tentinejant a l'alba

En la penumbra

las risas fueron llantos,

llanto y cristal.

Me faltaba tu roce

banboleando al alba.

Moments fugissers/ Momentos efímeros

2011-08-29T11:16:00.005+02:00

Volves de neu

en la copa dels arbres

lluint el blanc.

Bellesa evanescent

d'instants efímers

Motas de nieve

en la copa del árbol

lucen de blanco.

Belleza evanescente

de un leve instante efímero.

Pètals/ Pétalos

2011-08-28T23:48:00.013+02:00

Dorm al meu jaç
de pètals blau intens,
prenen-te el somni.
Crida la teua absència
bressolant-me amb tendresa.

Duermo en mi lecho
de pétalos azules
hurtándote los sueños.
Me reclama tu ausencia,

con ternura me acuna.

Burbujas/ bombolles

2011-08-28T20:27:00.005+02:00

Escric primer en castellà perquè és l'original que he creat a la pàgina d'Ana Muela Sopeña. La traducció al català està feta intentant quadrar les sil·labes a la mètrica catalana.

Fiel el amor
se refleja en el agua
burbujeante.
Emite bellos cantos
y recuerdos lejanos.

Sincer l'amor
es reflecteix en l'aigua

bombollejant.
Emet magnífics cants
i records ben llunyans.

Ones de plaer

2011-08-28T19:42:00.004+02:00

O ns si en en da el ..

c a d e g n t e l a n d c s .

è a e d fo -s ad sa o .

Océanos de deseo fundidos en la danza del cuerpo.

Nafra sagnant

2011-08-28T10:34:00.004+02:00

Nafra sagnant

d'estima; en la pell,

dards de deler.

Llaga sangrante

de pasión; en mi dermis,

dardos lascivos.

COM VENT DE LLEVANT

2011-08-27T07:50:00.016+02:00

Com vent de llevant
m'empenys al teu pas.
Ni encallada,
ni com vaixell ancorat
puc defugir l'ímpetu del teus mots.
Cega a tota lògica,
ignore les lleis de la raó,
aquelles que punyents,
pronuncia amb veu de llautó,
reiterant-les sense parar
amb una cadència insistent
que lluny, molt lluny, vull desterrar,
amordassar o exiliar,
i reconvertir en dolça melodia
d'un nou vals, alentit en el temps.

Como viento de levante
me empujas a tu paso.
Ni encallada,
ni como barco anclado
puedo rehuir el ímpetu de tus palabras.
Ciega a toda lógica,
ignoro las leyes de la razón,
aquellas que punzantes,
pronuncia con voz de hojalata,
reiterándolas sin cesar
con una cadencia insistente
que lejos, muy lejos, quiero desterrar,
amordazar o exiliar,
y reconvertirlas en dulce melodía

de un nuevo y reposado vals.

La veu poètica és empesa pel vent de llevant, el que prové d'on surt el sol, i per tant que l'arrossega a la llum del dia. Tot i que ella s'aferra a la nit, la poesia, per altra banda la raó amb la seva "veu de llautó" l'empeny encara que ella s'aferri, com un "vaixell ancorat", a la "dolça melodia/ d'un nou vals", el que seria metàfora de la seva poesia. "alentit en el temps", com el títol "Vals lent a Cedar Bend", de Robert James Waller. Els seus poemes alenteixen, aturen el temps.

BONALS, Helena

Entre les ombres

2011-08-26T18:04:00.001+02:00

Entre les ombres,
els meus ulls plorant,
el meu cor enyorant
passions,
i en la distància, el teu regne;
Urgents les emocions
m'arrosseguen a tu,
mes jo sense tu...
seguiré somniant.

Entre las sombras,
mis ojos llorando,
mi corazon añorando
pasiones,
y en la distancia, tu reino;
urgentes las emociones
me arrastran a ti.
mas yo sin ti...
seguiré soñando.

Voldria (Besllum)

2011-08-25T06:53:00.003+02:00

A Miguel A Briz Oliver:

Centelleig de talent,

minuet del desig;
clau del destí.

Hi ha persones que passen pel món de puntetes, sense fer gens mi mica de soroll, d'altres, com Migue, deixen unes petjades d'un valor incalculable, difícil d'expressar amb paraules. Quan li vaig dedicar el llibre, el dia de la presentació de Besllum, a Algemesí, mai m'hagués imaginat que els meus desitjos es feren relitat. Si el dia de Sant Joan, ell i Neus em van donar una increïble sorpresa, repetir ara l'experiència, amb imatges reals, és una prova més de la delicadesa i sensibilitat que posa en tot el que fa.

Des d'ací, el meu més sincer agraïment.

Moltes gràcies Migue.

Al meu quadern de somnis (Ana Muela Sopeña)

2011-08-24T08:03:00.006+02:00

Post dedicat a Ana Muela Sopeña en agraïment a la seua infinita generositat per incloure la versió trilingüe del poema Un desig, entre tantes i tan magnífiques veus femenines de tot arreu del món, a Poesía de mujeres.

AL MEU QUADERN DE SOMNIS

Al meu quadern de somnis
habites amb ocells a l'alba.

A la teua agenda de visions
residisc amb cuques de llum nocturnes.

Els habitants de la llum van en silenci
perseguint sols la meua ferida.

Els habitants de l'ombra em murmuren
la bellesa d'un món inextingible.

Espais de la rosa
dilueixen en l'aigua les seues quimeres.

El temps de la sang
presagia l’amagatall sobre el foc
que viu als equinoccis de penombra.

ORIGINAL: Ana Muela Sopeña

TRADUCCIÓ: Joana Navarro Franco

POEMAS DE ANA MUELA SOPEÑA

I ací la versió original:

EN MI CUADERNO DE SUEÑOS

En mi cuaderno de sueños
habitas con los pájaros del alba.

En tu agenda de visiones
resido con luciérnagas nocturnas.

Los moradores de la luz van en silencio
persiguiendo de mí sólo la herida.

Los moradores de la sombra me susurran
la belleza de un mundo inextinguible.

Espacios de la rosa
diluyen en el agua sus quimeras.

El tiempo de la sangre
presagia lo escondido sobre el fuego
que vive en equinoccios de penumbra.

Ana Muela Sopeña

Boirines

2011-08-23T08:28:00.001+02:00

Claude Monet. El puente de Charing cross

Ombrívol, el temps

ens embolcalla de gris.

Boirina en la nit.

Cent anys Enric Valor

2011-08-22T06:10:00.008+02:00

Crec que la millor manera d'afegir-me a l'homenatge que hui se li està fent a Enric Valor és compartir les experiències didàctiques realitzades al CEIP Santa Bárbara de Tous (València) mitjançant el blog escolar, amb alumnes del tercer cicle de primària. Molts d'ells no n'havien sentit parlar mai de Valor i d'altres tenien un coneixement molt lleuger relacionat amb la lectura d'alguna de les seues rondalles.

L'experiència resultà molt satisfactòria i ho passarem molt bé.

Des d'ací voldria animar a qualsevol docent que haja realitzat algun projecte sobre Valor a compartir recursos i contribuir així a una millora en la qualitat de l'ensenyament.

Començàrem amb una activitat d'animació a partir de fulls dispersos del còmic que Jesús Huguet il·lustrà per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Enric Valor

En un tres i no res tots els còmics que hi havia a classe han volat i m'he quedat sense cap.

Sort he tingut de poder manllevar-li a Jesús Huguet, l'ill·lustrador del còmic, algunes pàgines del seu bloc.

Tot i això, la història se m'hi presenta com un trencaclosques espatllat de difícil solució.

La memòria em juga males passades i no recorde tot el que voldria saber d'Enric Valor.

Em sembla que una vegada més hauré de recòrrer a vosaltres, estimades criatures de cyberland.

Confie plenament que en acabar de llegir el còmic, m'ajudeu a emplenar la cambra obscura de la memòria amb les vostres aportacions.

No tinc cap dubte. Sabreu com donar-li llum i color i que no semble tan fosca.

Així que a veure si il·lumineu el post amb les dades biogràfiques de Valor i amb tot el que recordeu de la seua obra.

I com no, ja em contareu algunes de les rondalles que s'esmenten i la vostra oipinó personal.

Us espere impacient!!!

Continuàrem amb biografies sobre l'autor que els alumnes realitzaren després de llegir el còmic a les seues llibretes. Ací en teniu una d'eixemple:

Biografia d'Enric Valor i Vives ( Neus M Sangüesa)

Enric Valor i Vives, va nàixer a Castalla (comarca de l’Alcoià) el 22 d’agost del 1911 i formava part d'una familia de la xicoteta aristocràcia rural. Molt prompte comença a estimar els llibres i la cultura en la biblioteca dels seus pares. Als 11 anys entrà a l’escola de comerç d’Alacant, on estudià Professorat Mercantil. Uns anys després, es posà a treballar en la secció jurídica de la Unió Nacional de Fabricans de calçer a Elda. Durant tot este temps, no deixà d’estudiar quasi de forma autodidacta la nostra llengua. Començà a col·laborar en la revista “ El Tio Cuc”, on publicà, durant uns mesos un curset de Valencià correcte i més ajustat a la nostra fonètica.

El 1936 esclatà la Guerra Civil. Quan tornà a sa casa s’havia perdut la seua biblioteca i també moltes llibertats. Per això els escriptors, lingüistes i intel·lectuals es reunien de forma clandestina per a tractar temes, com l’idioma i la literatura. Va ser en estes tertúlies quan Enric Valor va pendre conciència de la importància i el valor de la literatura oral i tradicional dels pobles i es dedicà a recopilar rondalles i convertir-les en verdaderes obres literaries. Una de les seues rondalles preferides era “ El dimoni fumador”. També li agradava molt una altra titulada “ I queixalets també”. Continuà treballant per la normalització i la promoció del Valencià i va escriure moltes gramàtiques i manuals de llengua.

Amb l’arribada de la democràcia, començà el reconèixement públic a este indescutible autor. L ‘any 1980 comença la trilogía “ Cicle de Cassana” ( “Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enlla de l’horitzo”).

Fins a l’últim moment va lluitar per la defensa de la llengua. Va morir a València el 13 de Gener de l’any 2000. Els professors de la Universitat de València li van retre el major dels homenatges.

Seguírem amb la confecció d'un Auca a partir dels dibuixos que teniem de L'Acadèmia, però amb la invenció de rodolins per part de l'alumnat:

AUCA D'ENRIC VALOR ( Neus, JJ Del campo, Esteban i Adrià)

Després elaboràrem un vídeo que anomenàrem El nostre vídeo d'Enric Valor, que podeu veure en aquest enllaç.

I per acabar li dedicàrem tota una sèrie de poemes, haikus i relats breus. Ací us deixe el poema penjàrem:

A Enric Valor ( Núria De Vuyst)

El vint-i-dos d'agost
va nàixer un escriptor
a qui tots anomenaren
Enric Valor.

Un curset de valencià
al " Tio Cuc" publicà
i tota la gent
anava aprenent.

Amb la guerra
i la dictadura ningú era lliure,
però amb llarga espera
rondalles i llibres va escriure.

Vingué la democràcia
i tot el que va escriure
amb la seua obra literària
tots en llegir-la podem retindre.

CREC QUE JA MAI OBLIDARAN LA FIGURA DEL NOSTRE BENVOLGUT I ESTIMAT ENRIC VALOR!!!

Espere que l'experiència li puga servir algun company docent .

Amb els meus millors desitjos, Bona diada Valor!!!

Juego de niños (Carmen Posadas)

2011-08-17T17:42:00.010+02:00

Les diferents cares de la realitat segons el color del cristall per on mirem seria la premissa bàsica a partir de la qual s’articula tot l’entramat de la novel·la. Resulta difícil encabir-la dintre d’un gènere concret, per a mi està molt lluny de tractar-se d’un thriller, tot i que la mateixa autora ho confirma a l’entrevista que podeu escoltar al vídeo, doncs tirem a faltar els típics tòpics que la defineixen com a tal. No li manca la intriga ni el suspens, però aquests no són els elements de major pes en tota la complicada xarxa argumental que gira al voltant de tres eixos: el ressorgiment d’esdeveniments passats, la seua similitud amb altres presents relacionats amb el món de la infantesa i la seua crueltat i, la influència d’aquests dos fets en la nova creació literària de Luisa, una afamada escriptora de 52 anys que protagonitza la novel·la.

La funció metallingüística del llenguatge aconsegueix el seu màxim exponent i es deixa sentir al llarg de tota la trama. Hi són molt freqüents les divagacions i reflexions literàries al voltant de les diferents tècniques narratives; el tipus de narrador segons cerquen la complicitat amb el lector, li pugen l’autoestima com Bucay o si el fan sentir com una panderola com ens passa en llegir a Joyce; el writer’s block o bloqueig mental de l’escriptor que es queda paralitzat davant el full en blanc o la sensació d’epifania nostrada per Joyce quan apareix una sobtada revelació; i per acabar la conveniència de focalitzar la història en primera o tercera persona.

I barrejat amb tots aquests elements, temes molt interessants sobre les diferències generacionals, models de família monoparental, la maternitat a edats tardanes, la percepció del mon infantil per part de l’adult i a l’inrevés, les pors i influències de les relacions personals del passat i la seua projecció en el present, les relacions sexuals en la maduresa ...

Una novel·la molt completa i amena i d'una lectura molt còmoda i dinàmica que mai hauria qualificat com a thriller. Però aquesta és sols una visió molt particular meua. Ningú millor que la pròpia autora per explicar-la. És per això que us deixe també el vídeo. Si algú es decideix a llegir-la, espere que puga gaudir-la tant com jo!!!

Menipo i Esopo

2011-08-10T10:35:00.002+02:00

Al 1640 Velázquez va pintar dos retrats, Menipo i Esopo, destinats a competir a favor del rei amb dos retrats molt semblats de Pedro Pablo Rubens, en aquell temps a Madrid. Rubens va pintar a Demòcrit i a Heràclit, dos filòsofs grecs de fama universal. Per contra, Velázquez va triar dos personatges d'escassa rellevància, un d'ells quasi desconegut. Esopo era un fauliste i Menipo un filòsof cínic del qual res segur ens ha arribat, excepte el que expliquen Luciano de Samosata i Diògenes Laercio. Segons aquests, Menipo va nàixer esclau i es va afiliar a la secta dels cínics, va guanyar molts diners per mètodes de dubtosa rectitud i a Tebes va perdre tot el que tenia. La llegenda refereix que va ascendir a l'Olimp i va descendir al Hades i en els dos llocs va trobar el mateix: corrupció, engany i maldat. Velázquez el pinta com un home eixut, entrat en anys, però encara ple d'energia, vestit amb draps, sense llar ni possessions materials i sense més recursos que la seua intel·ligència i la seua serenitat front a les adversitats.

Esopo, la seua parella pictòrica, sosté un gruixut llibre a la mà dreta, en el qual sens dubte estan escrites les seues cèlebres encara que humils rondalles. A Menipo també l'acompanya un llibre, però està en el sòl, obert i amb una pàgina esquinçada, com si tot quant s'haguera escrit mancara d'interès. Què hauria volgut dir Velázquez en triar aquest personatge evanescent, sempre en camí cap a cap meta, excepte l'incessant i reiterat desengany? En aquells anys Velázquez era justament el contrari: un jove artista a la recerca del reconeixement artístic i, sobretot, de l'ascens social. Tal vegada va pintar a Menipo com a advertiment, per a recordar-se a ell mateix que al final del camí cap al cim no ens espera la glòria, sinó el desencantament.

Riña de gatos (Eduardo Mendoza)

2011-08-04T19:46:00.008+02:00

Tot un seguit de situacions impensables per a Anthony Whiterlands, el protagonista de la novel·la, un taxador de quadres, especialista en l'obra de Velázquez, que viatja al mateix temps que fuig de la seua amant, des de Londres a Madrid, encaminant els seus passos per dreceres i camins que mai haguera imaginat. En les seues perícies, poc tenen a veure les seues intencions o interessos, sense saber com ni per quin motiu, acaba sempre involucrat en situacions absurdes condicionades sempre per qualsevol que es creua en el seu camí, produint-se les típiques escenes pròpies de les novel·les de Mendoza, en les quals s'entrellacen magistralment situacions absurdes amb el bon toc d'humor que ens proporcionen els típics personatges seus, sovint tan brutals i divertits. El protagonista se'ns presenta com l'home més innocent del món, que arriba de Londres, visita al Duc d'Igualada, se’n va de corranda amb José Antonio Primo de Rivera i es lliga a la seua núvia, però en cap moment sospita que el vertader motiu de la venda del suposat Velázquez és traure d'Espanya una forta summa de diners amb destinació a la compra d'armes per part dels grups feixistes dels quals forma part el Duc.

Alguns crítics troben a faltar una major implicació en la realitat històrica i en la situació social de l'època prèvia a l'esclat de la Guerra Civil, no obstant açò crec que el que fa Mendoza és posar la Història al servei del seu relat, i no a l'inrevés, així que em sembla una crítica totalment injustificada.

Allò que més crida l'atenció és la visió que té Whiterlands com a estranger d'Espanya que ens ajuda a concebre-la com un conglomerat boig, de policial absurd, un ent de aliens estranys, i situacions xocants. I després d'aquesta visió ens costa poc veure reflectides les misèries de l'Espanya present.

Resulten especialment interessants tots i cadascun dels comentaris sobre pintura que Mendoza posa en boca de Witerlands. No solament suposen un enriquiment cultural, sinó que a més casen molt bé amb les diferents situacions narrades, amb les quals presenten un gran paral·lelisme i fins i tot alguns dels comentaris està íntimament relacionat amb la fisonomia i la psicologia dels personatges.

Contràriament al que pensa una gran majoria de crítics, crec que el premi Planeta atorgat per aquesta novel·la, no sol és just, sinó que a més és molt merescut.

Ella, que todo lo tuvo (Ángela Becerra)

2011-07-20T22:06:00.014+02:00

Sota una aparent història d'intriga relacionada amb la desparició de dos familiars de la protagonista, subjau la vertadera trama de la novel·la, que va més enllà de la simple anècdota i se centra en el buit existencial, en la lluita de dos fastiguejats personatges que miren per sobreviure al no-res que nada en el fons de les seues vides. Serà el món dels somnis allò que els salvarà de les garres del desencís. Uns somnis que emanen dels llibres, de la recreació dels sentiments que els protagonistes són incapaços de viure i, que aconsegueixen experimentar a partir de la lectura i de l'escriptura. A aquest gran buit s'afig a més la gran crísi que travessa l'escriptor quan no troba res que el motive per a escriure, i un problema psicològic relacionat amb un desdoblament de la personalitat.
La novel·la, que alguns crítics han titllat de massa llarga per a la història que narra, és a més tot un homenatge a la literatura. Passejant per entre les seues pàgines ens trobem cites i fragments de grans autoritats literàries, que proporcionen al lector un plaer extra. Es desixen sentir les paraules de Dante, Flauvert, Whitman, Neruda, Pessoa, Salinas, Saint-Exúpery, Cortázar, Cerrnuda i Thomas Eduard Lawrence entre d'altres.
Suposa submergir-te en un onatge ple de sensualitat, on els somnis finalment salven els dos protagonistes principals del seu malestar intern i a la fi són capaços de viure'ls en la realitat, omplint les seues vides de felicitat. Un bonic pont cap a l'esperança que ens deixa un dolç sabor de boca i ens recarrega d'un gran optimisme vital.

I ací una de les cançons que apareix al llarg de la novel·la i que resumeix l'essència de la sensibilitat que l'embolcalla:

A Wish

2011-07-19T12:22:00.003+02:00

Break the silence,
discover me as I discover you,
leave the uncertainty, the doubt far away,
transform abstraction into joy
and let me know you, know you proper.
Clear the unknown, the trivial intuition,
undress this dark and dense fog
which surrounds us secretly
and which makes shut up this superficial time
which opens up in the presence of our steps
lost in the dawn
of a night without sunrise
or of a day without sunset.

Break the silence,
discover me as I discover you,
leave this lassitude,
let me meet you again under my skin.

ORIGINAL: NAVARRO, Joana

TRANSLATION: BONALS, Helena

Ps: És un plaer tenir amics com vosaltres i poder gaudir d'una versió trilingüe. Mil gràcies!!!

Un deseo

2011-07-19T09:01:00.005+02:00

Us deixe ací el poema que vaig penjar l'altre dia i que molt amablement Francesc Puigcarbó ha traduït al castellà i ha penjat al seu blog Banderas de mayo.

Francesc, espere que em perdones les xicotetes llicències que m'he permés :)

UN DESEO

Romper el silencio,
descubrirme al descubrirte,
dejar la incertidumbre, la duda atrás,
convertir la abstracción en dicha
y saberte, saberte de verdad.
Despejar la incógnita, la intuición trivial,
desnudar esta niebla oscura y densa
que sigilosa nos envuelve
y hace callar este tiempo banal
que se abre ante nuestros pasos,
perdido entre los albores
de una noche sin amanecer
o de un día sin anochecer.

Romper el silencio,
descubrirme al descubrirte,
dejar esta languidez,
reencontrarte bajo mi piel.

Un frec lleuger i furtiu

2011-07-18T18:31:00.005+02:00

Un frec lleuger i furtiu

ardorosament abrasa la pell,
i crema l'aire en un instant
entre el teu cos i el meu;
esfondra fronteres infrangibles
que el temps havia fortificat;
restaura antigues vies de goig i plaer,
camins llunyans,
jardins prohibits, amagatalls secrets,
mantenint viva la flama,
que sols la rosa del desig renova,
quan entre vers i paper,
els sospirs es deixen sentir.

Yes, we spain

2011-07-17T20:12:00.005+02:00

Fantàstic Carlos Latre al Olímpia ahir a València. Confesse que mai haguera escollit aquest espectacle, no m'agraada molt l'humor i moltes vegades em cansa. Vaig anar una mica arrossegada per la companyia. Començà l'espectacle i jo amb la meua absurda predisposició a pensar que allò anava a resultar un avorriment suprem. I de sobte, sense adonar-me'n, em vaig involucrar a la primera de canvi. No vaig parar de riure en tota l'estona i el temps passà en un tres i no res.

M'impactà sobretot la gran plasticitat a l'hora de canviar de personatge, la seua manera de posar-se en el paper de l'altre aconseguint que l'espectador el reconeguera no sols per la veu, sinò també per la gesticulació i les postures tan estudiades de cadascun dels models imitats, uns setanta si més no. Tanmateix em van sorpendre les diferents actuacions musicals tan dinàmiques, divertides i ben treballades.

I per damunt de tot una ironia desbordant que donà peu a una paròdia de la situació política, social, esportiva, cultural i del món televisiu. Tot entrellaçat en una trama basada en la recerca d'una solució urgent als mals de la nostra SuperSpain, que està en mans del totpoderós Obama.

PROPOSTA DE MARA

2011-07-16T17:42:00.000+02:00

Aquesta xiqueta se'n va per les rames, li parlava de relax i ella diu que sens dubte, aquest és el millor. Segons ella cura tots els mals. I ací que me l'ha plantat!!! Li hauré de restringir l'accés o canviar-li la contrassenya!!!

CONVIT ESTIUENC DE 2011

2011-07-16T07:52:00.000+02:00

Seguint el que ens proposa Francesc Monpó, m'apunte a la roda d'haikus i us deixe ací les bases que m'he permés agafar del seu blog;

"Així com férem els anys anteriors amb la vinguda de la calor, iniciem el convit estiuenc. Es tracta de compondre un Haikú amb motiu de la imatge i penjar-los -poema i imatge- al vostre blog; després me l'envieu i jo aniré afegint-los a mesura que m'arriben i fent-vos-hi un enllaç. Només podem fer-ne un cadascú. Ah, no hi ha més premi que el plaer de fer-lo.

Ps. La foto és del monument franquista que hi ha a l'Ebre en honor dels nacionals vencedors."

I ací el meu haiku:

Ferralla absurda,

testimoni cruel,

Quin temps aquell!

Tots els quans

2011-07-15T07:12:00.006+02:00

Núvols de cotó

embolcallen somnis blancs.

Secrets musicals.

A Neus Asensi

Quan la maror amenaça amb tota la seua força
deixant enrere oblidades les aigües manses,
quan nadant mar endins no trobes nord,
ni aquelles càlides platges a la vora t'acullen,

quan tot s'enfonsa als teus peus
i cent mil papallones negres,

revolant, t'ennuvolen la vista

i et deixen un amarg regust a fel,

quan tots els quans sumen cent vagons sense tren…
ahí està ELLA, sempre en peu,

donant-te la seua mà amiga,

i teixint d'esperança

aquest camí que al teu clatell,

tu sola, mai no veus.

Gràcies amiga!!!

Un desig

2011-07-14T07:19:00.001+02:00

Trencar el silenci,
descobrir-me en descobrir-te,
deixar la incertesa, el dubte enrere,
convertir l'abstracció en joia
i saber-te, saber-te de debò.
Buidar la incògnita, la intució trivial,
despullar aquesta boira obscura i densa
que sigilosa ens embolica
i fa callar aquest temps banal
que s'obri davant les nostres passes,
perdut entre les albors
d'un vespre sense matí
o d'un dia sense nit.

Trencar el silenci,
descobrir-me en descobrir-te,
deixar aquesta llangor,
retrobar-te sota la meua pell.

Where is my day and where are you???

2011-07-13T08:26:00.001+02:00

Quina diferència marca un dia
Vint-i-quatre simples hores
van portar el sol i les flors
on solia haver-hi pluja

El meu ahir era trist, estimat
hui sóc part de tu, estimat
Les meues nits solitàries es van acabar, estimat
des que tu vas dir "eres meua"

Oh, quina diferència marca un dia
Hi ha un arc de Sant Martí davant meu
el cel sobre mi no pot fer-me mal
des d'aquell moment de felicitat
aquell bes emocionant

És com el paradís quan
trobes un romanç en el menú
Quina diferència marca un dia
i la diferència eres tu

Ella, que todo lo tuvo

2011-07-11T14:34:00.004+02:00

Un parèntesi abans de dinar per escoltar el primer cant de L'infern de la Divina Comèdia, que Ángela Becerra esmenta a la novel·la, posant-lo en boca d'un rodamon sense nom, una freda nit, sota el Ponte Vecchio

I ací la traducció de Joan Francesc Mira:

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.

De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç,
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.

Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,

en temps dels déus falsos i mentiders.

Vaig ser poeta, i vaig cantar el just

fill d’Anquises, el que vingué de Troia

quan la superba Ílion fou cremada.

I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,

per què no puges la dolça muntanya,

causa i principi de tota alegria?»

«Ets tu, potser, Virgili, aquella font

des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,

li vaig respondre amb el front vergonyós.

«Llum i honor de tots els altres poetes,

valga’m el llarg estudi, el gran amor

que em feia aprofundir en els teus llibres.

Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,

només de tu és de qui jo vaig traure

el bell estil que em dóna tant d’honor.

Mira la bèstia que em fa recular:

savi famós, ajuda’m contra ella,

que em tremolen les venes i la sang.»

«Hauries de seguir una altra ruta»,

respongué quan em va veure plorar,

«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;

que aquesta bèstia, per la qual tu crides,

no deixa pas a ningú pel camí,

i s’hi enfronta tan durament que el mata;

té una natura malvada i roïna

que mai no satisfà l’ànsia i la fam,

i havent menjat té més gana que abans.

Són molts els animals amb què s’acobla,

i encara en seran més, fins que el llebrer

vindrà per fer-la morir amb dolor.

Aquest no menjarà metall ni terra,

sinó saviesa, i amor i virtut,

i el seu país serà entre feltre i feltre.

Ell salvarà aquesta Itàlia humil,

per qui moriren la verge Camil·la,

Euríal, Turn i Nisus, de ferides.

Perseguirà pertot arreu la bèstia

fins que la torne a tancar a l’infern,

d’on al principi la tragué l’enveja.

Així, pense i veig clar que, pel teu bé,

m’has de seguir, i jo seré el teu guia,

i et faré eixir d’ací per llocs eterns

on sentiràs udols desesperats,

veuràs antics esperits en turment

que criden tots per la segona mort;

en veuràs d’altres que estan ben contents

en el foc, perquè esperen afegir-se

algun dia als habitants del cel.

Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,

hi ha una ànima que és més digna que jo:

amb ella et deixaré quan m’acomiade;

que aquell emperador que allà dalt regna,

com que no vaig seguir la seua llei,

no vol que et guie a la seua ciutat.

En tots els llocs impera, allí governa;

és la seua ciutat, i l’alta seu,

feliç aquell que hi va com elegit!»

Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,

per aquell Déu que tu no vas conèixer,

si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,

que em portes en aquell lloc que m’has dit,

que jo veja la porta de sant Pere

i aquells que expliques que viuen tan trists.»

Començà a caminar, i jo darrere.

Excelsior de Joan Maragall

2011-07-09T12:33:00.002+02:00

Solitud

2011-07-08T11:20:00.000+02:00

Óleo: Midnight Walk, de Marta Boza

Buit fantasmal

de garres afilades.

Negra espiral.

Haiku inspirat en un poema de Machado que tots els estius recorde mentre passege per la platja:

UNA NOCHE DE VERANO

Es una hermosa noche de verano.
Tienen las altas casas
abiertos los balcones
del viejo pueblo a la anchurosa plaza.
En el amplio rectángulo desierto,
bancos de piedra, evónimos y acacias
simétricos dibujan
sus negras sombras en la arena blanca.
En el cénit, la luna, y en la torre,
la esfera del reloj iluminada.
Yo en este viejo pueblo paseando
solo, como un fantasma.

CALIGRAFÍA DE LOS SUEÑOS

2011-07-06T10:30:00.005+02:00

A partir d’una situació absurda que simula la fal·làcia d’un inversemblant suïcidi, Juan Marsé ens retorna al realisme urbà de la societat dels anys quaranta.

Una història centrada al voltant d’aquest esdeveniment li serveix com a pretext per a introduir una sèrie de personatges que a primera vista semblen titelles ridícules a l’ull lector, però que de seguida adquireixen una visió més profunda i sentimental quan te n’adones del determinisme social a què estan sotmesos.

Des d’un primer moment ens trobem amb la il·lusió d’un jove aspirant a pianista que condicionat per la situació familiar i social que li ha tocat viure, mai podrà realitzar el somni de la seua vida. Per no tenir no té ni el seu propi nom i si la mancança de totes les circumstàncies adequades per a poder aspirar al estudis que vol, no fos prou, acaba perdent un dit, cosa que no li impedeix segur teclejant a l’aire les tecles d’un piano inventat. Sense saber com ni per quin motiu es veurà implicat en una història d’amor, o millor dit de desamor relacionada amb un escrit que no arriba mai, i haurà de prendre cartes en el tema sense poder imaginar mai que el desenllaç d’aquest cúmul de sensacions i sentiments que experimenta com a pur observador, és molt diferent al que mai havia pogut imaginar.

Tota aquesta trama no es més que una excusa que l’autor aprofita per a denunciar l’ambient de postguerra i la fatalitat que experimenten els personatges, no seria res més que un intent d’apropar-nos les misèries d’una classe social que va patir les conseqüències econòmiques, socials i culturals d’un temps determinat per unes míseres i cruels condicions de vida, per la impotència i per la falta de confiança en un futur millor.

Vals

2011-07-05T10:09:00.002+02:00

No cal cap mot

quan rimen els batecs

obrint un vals.
*
Sobran las palabras
cuando los latidos
se abren al vals

Llibertat?

2011-07-04T12:04:00.002+02:00


"Arte mejicano desvalijado por mi mano". Un puzzle de pájaros buscando libertad. Óleo:Alberto Villén.

Ocell de vidre;

ornament delicat

de vol trencat.

Cançó a Mahalta

2011-07-03T07:00:00.006+02:00

Tot i la polèmica mantinguda al voltant de la vertadera personalitat de Mahalta als poemes de Màrius Torres, sempre he pensat que la identitat que s’amaga sota aquest pseudònim pertany a Mercè Figueras i així ens ho demostra la carta que el poeta li va escriure quan la va conèixer al sanatori de Puig d’Olena:

Mai no podrem superar aquestes muntanyes (...) No podrem aspirar al món, Mercé. Ens hem de recloure a la petita vall. I fem-la bonica, la nostra vall (...). Que cada una de les seues pedres estigui treballada amb les nostres mans i el nostre amor, així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si els nostre amor no pot créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I, què caram! El Paradís també era una petita vall.

Els poemes dedicats a Mahalta evoquen des del primer vers un amor que no es pot realitzar físicament, un amor pur que es transforma en art i bellesa, un amor convertit en poesia, el lloc perfecte des d’on poder realitzar l’espiritualitat de dues ànimes que corren paral·leles i que sols la paraula, el vers i en definitiva la literatura pot entrellaçar.

Us deixe ací una de les cançons a Mahalta musicada per Lluís Llach. Espere que la gaudiu tant com jo.

BON DIUMENGE A TOTHOM

PENSANDO EN TI... O SUEÑOS

2011-07-02T13:01:00.003+02:00

Ay Fernando, Fernando, Fernando (suspiros...). Debe ser cosa de los riachuelos de tinta negra que se deslizan sobre los surcos del papel, ya sabes, esos que emanan de la fuente de tu ser, los que surgen a borbotones, como agua cristalina y transparente que aflora desde lo más hermoso de tu buen saber hacer...

Sea lo que sea, el caso es que este poema destaca sobre cualquiera de los que jamás he leído y lo enmarcaré sobre pergamino rojo carmesí para que nunca mude a feo color negro sin fe.

Tu poema no solo es hermoso, sino que dice mucho sin decir. Creo que no merece estar medio escondido entre los comentarios, así que lo saco a la luz y brindo con él por todos los buenos momentos compartidos, sin olvidar aquellos de sabor amargo café.

Para mi amiga amiga:

PENSANDO EN TI… O SUEÑOS,

Luna de fuego
y llantos de cristal.,
De cristales que hieren las mejillas,
cristales de colores transparentes
sobre la almohada muerta.

El mundo es ámbar o rojo carmesí,
o muda su color a cada instante,
verde manzana o negro sin sentido,
negro sin luz…, sin luz, sin esperanza.
De colores brillantes o apagados,
de luces claras o de sombras yertas,
de fríos y calores,
fríos hirvientes y calores muertos.
Dudas hirientes, verdades olvidadas.
F.G.

PS: Y encima, el blog FUNCIONA!!! Si es que tienes el Don. Ha sido entrar tú y hacerlo funcionar. Qué haremos sin ti!!! No dejes de visitarnos el próximo curso!!!

SOS!!! NO PUC ESCRIURE RES A LA PLANTILLA DEL BLOG!!! APAREIX EL RELLOTGE I NO ADMET NI QUE POSE EL CURSOR!!! SI ALGÚ SAP LA SOLUCIÓ, L'ESPERE COM AIGUA CAIGUDA DEL CEL!!!

2011-06-30T09:46:00.002+02:00

CON MOÑOS Y A LO LOCO

2011-06-28T22:44:00.007+02:00

Con redobles de tambor,

platillo y pandereta

irrumpe la expectación.

Con moños y peineta,

mi buen señor, burgalés de pro

se asoma tras la puerta.

Comedido, bien educado y disciplinado

a compañeros y alumnado,

siempre buen ejemplo les ha dado.

Nadie se hubiera imaginado

la que hoy nos ha montado.

De fallera se ha acicalado

y a mis pies se ha postrado.

¡Dios, QUÉ GRAN ESPANTO!

gritando me he despertado,

Tranquila, ya repuesta,
y con el susto ya pasado,

el telefono ha sonado

y a su fiesta me ha invitado.

TE QUIERO, FER!!!
VAYAN ESTOS DOS BESOS POR ADELANTADO!!!
QUE MAÑANA TE DOY CIEN!!!

On és la música que portes dins?

2011-06-28T07:40:00.002+02:00

Delerosa del teu vers, la solitud em fustiga amb el seu fuet punyent i m'abriga la nostàlgia.

Per tu retorno

2011-06-27T07:09:00.002+02:00

I serà un dia

2011-06-26T08:58:00.009+02:00

I serà un dia,

un dia qualsevol,

quan sense adonar-te’n

descobriràs la vida.
-

I despertaràs cada matí

escoltant el cant cristal·lí de les hores

perllongat en la trèmula brisa del vespre.
.

I et deixaràs guiar

per un fulgor suprem,

quan t’abandones a l’amalgama

de verds escolpits

sobre marbre blanc.

I allí passejarem
entrellaçats
o agafats de la mà.
.

I a la nit dormiràs

bressolat pels estels.

I aleshores, sols aleshores

descobriràs que aquest,

sols aquest

és el nostre lloc.

I ací, sols ací,

riurem plorant

i morirem cantant.

Sempre

2011-06-25T08:13:00.007+02:00

Sempre que un bes

captive l’eternitat d’una carícia,

que en el reflex argentat de la lluna

recorde la teua absència,

i la rosada del gesmil

em porte l'aroma de la nit,

viuré la teua presència.

Sempre que a la llum de l'estiu

em gronxe amb el candor del vers

i es deixe sentir l'amor

en el llenguatge de la passió,

besllumaré l'aurora del teu ésser,

sabré que hi ets,

que hi ets amb mi.

NIT DE S JOAN

2011-06-23T07:18:00.005+02:00

Un any més, en la màgica nit d'embruix i encant, ens abraça la tebiesa de les ones del mar a l'escalforeta de les fogueres que creixen i es multipliquen en la revetlla de S Joan i, amb elles s'intensifiquen i s'encenen amb flames els nostres millors desitjos.

El meu aquesta nit, no és altre que compartir poesia i amb ella felicitar tots els joans, joanes, juans i juanes que embolcallen la meua vida i que en són moooolts!!!

Aquest any, a més, tinc el plaer de comptar amb el millor dels regals que he rebut mai; un poema musicat per Migue (Kairo) i dos magnífics vídeos que Neus ha muntat.

Jo sols havia demanat que m'ajudaren una mica per fer un muntatge, però ells s'han volcat i a partir d'uns versos maldestres meus, el resultat ha estat aquest magnífic regal, que encara ara, després d'haver-lo escoltat, una i mil vegades, m'esborrona la pell.

Us deixe ací el vídeo musicat per Kairo, l'altre el podeu veure al facebook.

I per si açò no era prou, encara em faltava llegir a la web editorial, la recomanació que fa Neus de Besllum:

“Cerqueu llegint i besllumareu meditant”

S. Joan

Mai es tard per apropar-nos una mica més a nosaltres mateix i a més gaudint d’uns poemes que es deixen sentir tan endins com el sentiment que ens apropa a les nostres tradicions tan arrelades com la Nit de S. Joan. Al igual que cadascuna de les mirades embruixades amb el ball de les flames de la foguera, cadascun dels poemes té el seu propi esperit i la seua identitat. Joana Navarro íntimament i amb una delicadesa exquisida ens convida a celebrar amb Besllum la nostra pròpia revetlla de mots, i veus poètiques amb tota la força de la Nit de S. Joan.

Neus Asensi

MOLT BONA REVETLLA A TOTHOM!!!

CRAZY SUMMER FESTIVAL

2011-06-21T07:49:00.003+02:00

Aquest proper dissabte, arriba a Alberic l'espectacle més esperat per tots els seguidors de Kairo (Migue per a tots els qui hem tingut la sort de veure'l crèixer des de xicotet).

No cal donar-li molt de ressò, compta ja amb una bona colla de fans, però si algú encara no l'ha sentit, que no ho dubte ni un segon; descobrir-lo i a més en directe serà tot un plaer!!!

GOOD LUCK MIGUE. I'LL SEE YOU ON SATURDAY!!!

Con h de halago/ Amb l'apòstrof de l'afalac

2011-06-20T07:30:00.001+02:00

Post dedicat a Neus, Amparo i especialment a Alberto Villén, autor d'aquest poema, que ha sabut tricotar uns comentaris esporàdics del facebook a partir del nostre retrobament virtual després d'haber-nos conegut a la trobada poètica del Carpe Diem a València. No se li ha escapat cap detall i el resultat, ha estat un magnífic poema que evoca les nostres paraules virtuals i algun que altre esdeveniment real del dia de la trobada al Carpe.

Mai havia vist enginy igual!!!

Perfecta la utilización del lápiz por los contornos del encanto.

He descubierto dos gotas de agua diferentes,

complementarias para mi existencia.

Voy a tener que cambiar el azul del cielo, en mi cara,

por el rojo de mi caminar, y tengo la decisión tomada.

No hay interrogante. Simplemente...¡adelante!

Me complace la llegada aunque ayer les diera la espalda,

es verdad, las mujeres son la perdición y la gracia

por brindarme la h que me faltó para llegar al halago,

y por aquella sonrisa.

Las telas, al trasluz, muestran lo más interesante,

lo más atrevido,

y no haría falta rescatarlo si se entregara sin pedirlo

pero, ya sabéis, la realidad se pierde, por tan solo imaginarlo.

I ací el meu intent de traducció!!! Aprofite el post per a comunicar-vos que motius personals que no puc obviar, m'impediran l'assistència aquest dilluns, però intentaré estar entre tots vosaltres en la següent trobada. PARAULA!!!

Perfecta la utilització del llapis pels contorns de l'encanteri.
He descobert dues gotes d'aigua diferents,
complementàries per a la meua existència.
He canviat el blau del cel, en la meva cara,
pel vermell del meu caminar, i tinc la decisió presa.
No hi ha interrogant. Simplement...endavant!
Em complau l'arribada encara que ahir els donara l'esquena,
és veritat, les dones són la perdició i la gràcia
per brindar-me l'apòstrof que em va faltar per arribar a l'afalac,
i per aquell somriure.
Les teles, al besllum, mostren el més interessant,
el més atrevit,
i no faria falta rescatar-les si es lliurara sense demanar-ho
però, ja sabeu, la realitat es perd, sols imaginant-la.

MINI DESCANS BLOCAIRE

2011-06-16T07:49:00.002+02:00

Fotomuntatge: Neus Asensi

Aquestos dies, agafe la bicicleta i algun que altre llibre, així que si voleu trobar-me, per entre els versos de Besllum em deixaré caure.

BON CAP DE SETMANA A TOTHOM!!!

El café???

2011-06-15T08:37:00.000+02:00

wiseguys.co.uk

Acostumada com estic a fer-me dos cafés de cop, ahir em convidaren a un tercer i encara estic patint els efectes secundaris. No pare de donar voltes!!!